Uri intenta ser el profeta dels Oscars

D'aquí unes 24 hores ja s'hauran entregat tots. Com a expert en la matèria us deixo anar els meus pronòstics en les principals categories.
MILLOR PEL·LÍCULA: No Country for Old Men
MILLOR DIRECTOR: John Coen i Ethan Coen
MILLOR ACTOR PRINCIPAL: Daniel Day-Lewis
MILLOR ACTRIU PRINCIPAL: Julie Christie o Marion Cotillard
MILLOR ACTOR DE REPARTIMENT: Javier Bardem
MILLOR ACTRIU DE REPARTIMENT: Cate Blanchett
MILLOR GUIÓ ORIGINAL: Diablo Cody (Juno), aquí no ho tinc clar del tot.
MILLOR PEL·LÍCULA D'ANIMACIÓ: Ratatouille
MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA: Katyn

Si al País Basc no es carda...

Diu un topicazo que al País Basc no es carda.


Jo no ho sé, però serà per falta de ganes.

MAITANE. 19 años abertzale. Cuerpazo de la tierra. Te hago el beso de Oñati y la postura del arrantzale. En el orgasmo te suelto el irrintzi. Abstenerse constitucionalistas. Salidas o recibo en caserío. Acepto Visa.

"Luís 'firma' la paz con Raúl por el bien de España"

Aquest és el titular de la portada de marca.com avui. Jo ja sabia que les eleccions del nou de març no tenien sentit, però ara ja em quedo completament tranquil, donat que la nació està salvada.

Aquest tipus de coses em treuen de quici, i m'gradaria ser Ferna per escriure la canya que es mereixen, tot i que potser no és mereixen ni l'actualització que estic posant

KOSOVË

Ahir, el Teleberri de les nou del vespre iniciava el sumari amb el titular "Zorionak Kosovë", fent-se eco de la recent proclamada independència d'aquest país balcànic. Al mateix moment, el periodista basc Iñaki Gabilondo oferia una de les seves ja habituals editorials televisives a Cuatro, en la qual afirmava que la independència de Kosovë no era res més que un exemple que a Europa encara no existeix un respecte i una pluralitat real. El bo de l'Iñaki acabava ironitzant sobre la pronunciació del mot "Kosovo". De ben segur que hauria preferit parlar de Sèrbia, o millor encara, de Yugoslàvia.

A ningú se li escapa l'afinitat ideològica entre aquesta cadena de televisió privada i el partit que governa aquesta "grande e indivisible patria". Doncs ahir, el molt afable Moratinos, Ministre d'Afers Exteriors espanyol, explicava als periodistes la posició del govern. Moratinos afirmava que "el Gobierno español siempre ha defendido la legalidad internacional; lo defendió cuando decidió retirar las tropas de Iraq y lo defiende ahora cuando se trata de la secesión de un Estado". A més, afegia que la independència de Kosovë només podria ser legal si fos el resultat d'"un acuerdo de las partes, o si hubiera una resolución del Consejo de Seguridad de la ONU". Amb tot, ha sigut impossible impedir que es relacionés la posició del govern d'en Zapatero amb la situació espanyola. Relació que s'han afanyat a negar.

És molt clar que la situació dels balcants és molt diferent a la que es viu a Espanya o al Regne Unit, per citar només dos dels molts exemples que hi ha. La història recent dels Balcans és prou tràgica com per buscar-ne similituts amb altres casos, els quals podrien considerar-se, en alguns casos, de mal intencionats. No obstant, la independència de Kosovë, com la de Montenegro l'any 2006, demostra que avui, més que mai, a principis del s. XXI, l'emancipació nacional no és una simple idea utòpica. La independència de cada un dels pobles no és un exemple de manca de pluralitat. Ans el contrari. La lliure emancipació és un acte de llibertat, de democràcia i de pluralitat. Perquè tots i cadascú de nosaltres tenim dret a trencar amb els marcs constitucionals que ens tanquen en unes fronteres delimitades i poder, d'aquesta manera, participar en l'esdevenir d'Europa i del món. No es tracta de posar noves fronteres, sinó de trencar les existents, aquestes que ens sotmeten a un Estat que no ens pertany i que ens impedeixen fugir-ne. La proclamació d'independència de Kosovë no és fruit només d'una manca de convivència, sinó d'un volem ser, d'un som i serem un poble més d'Europa i del món. I no la regió d'un Estat, els interessos econòmics i socials són diferents als nostres. A més, el nou estat kosovar, de majoria albano-kosovar, reconeix des d'un bon principi la diversitat ètnico-cultural del nou Estat.

D'altra banda, calificar d'il·legal la proclamació d'independència és un acte de mala fe, de demagògia i que, en podeu estar segurs, amaga un rerefons ideològic. La independència de Kosovë és més legal que mantenir tropes al Líban o a l'Afganistan. Ha sigut votada per majoria absolutat en el seu Parlament i exerceix el dret internacional a la seva lliure emancipació. La independència no es demana, es pren.

Així doncs, si bé la situació kosovar és diferent a la de Catalunya, Euskal Herria o Galiza, estableix un nou precedent que permet creure que un dia, tots els pobles podran conviure lliures i units.

Osasuna!

Declaració d'Independència de Kosovë en català a càrrec d'Inforeflex;

http://www.geocities.com/inforeflex/kosovo.html

NO TIME FOR LOVE!!

A Euskal Herria són moltes les coses que estan passant aquests darrers mesos. Detencions, il·legalitzacions, processos sumaríssims contra el món de la cultura basca, etc. Un ambient d'ebullició que ha pres forma de vaga general pel dijous 14 de Febrer. Una vaga recolzada per la gran majoria dels partits polítics i sindicats, amb l'excepció d'aquells que tenen la seu dominant a Madrid. Però no vull parlar de la vaga, de les seves causes ni de les seves conseqüències. No pas. Solament pretenia solidaritzar-me amb una iniciativa dels blocaires bascos i que ha estat seguida per blocaires d'arreu del planeta conscienciats amb la situació a les terres basques i que té, com a lema principal, No time for love. Es tracta, simplement, de donar a conèixer les veus crítiques contra el procés que s'està duguent a terme a Euskal Herria.

There is no time for love in the basque country, please extend the solidarity

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna

No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad

No hi ha temps per l'amor al País Basc, escampa la solidaritat!

Osasuna!!

DIETARI DES DE L'EXILI VOLUNTARI A GASTEIZ, EH.; Hitz egin!!

S'han acabat els exàmens i sense temps per al descans tornem a començar. I mai millor dit. Són moltes les persones que al acabar el primer quatrimestre han tornat a casa. Per ells, i pels que ens quedem, em permetreu fer un petit homenatge (si se'n pot dir així).

Des de que vaig arribar, vaig tenir molt interès en integrar-me a la societat basca. Sempre, des de que vaig començar a tenir consciència social i política, he sentit una gran admiració per un poble que mai s'havia donat a tòrcer. La història, com a tots els pobles petits sotmesos a les directrius d'un Estat "superior", li ha propiciat més d'una sotregada. Elits forànies, però també locals han intentat, segle rere segle, sotmetre la voluntat de ser del poble basc. Una existència que seria impossible sense la pervivència d'uns trets que ens identifiquen com a poble; la cultura i la llengüa.

Cada cultura és una visió diferent del món, i les llengües, el mitjà que cada una de les cultures ha desenvolupat per a expressar la seva realitat. La diversitat cultural és el més gran llegat, per no dir l'únic, amb un valor real que l'ésser humà deixarà en aquest planeta un cop hagi desaparegut. Per això, defensar la seva supervivència no és un acte de superioritat, ni de nacionalisme intransigent, com uns ens ho volen vendre, sinó un acte de reivindicació de l'ésser humà. Un cop de puny a la taula per dir que tots som iguals i diferents a la vegada. Que el gris és el color de la humanitat. Per això, aprendre Euskara no és només un acte tòpic i típic d'un català que marxa a viure a Euskal Herria. Aprendre Euskara, així com aprendre a parlar qualsevol llengua "minoritària" del món, és un acte de solidaritat. Per entendre que tots som culpables quan una llengua mort abandonada a la selva amazones, a una illa del Pacífic o a una regió europea. I que tots som protagonistes de la defensa de cada una de les realitats culturals. Per això, se m'omple el cor d'alegria i d'esperança quan coneixes a una russa que parla català, i que comparteixes una assignatura de llengua basca amb suïssos, alemanys, russos, italians, quebequians, castellans, grecs, japonesos, polonesos, etc.

Tots en som protagonistes. Hitz egin!!! Parla!!

Mila esker eta osasuna!!

Altres sistemes per mirar de solucionar problemes

Les pròximes eleccions generals del més de març, dintre d’un clima de suposada crisi econòmica, es preveuen com una defensa aferrissada del PSOE sobre la feina feta durant aquest quatre anys de govern. En aquest sentit, no hagués estat una tasca gaire difícil començar a despotricar de la feina feta per l’executiva federal per mirar d’esgarrapar vots, sobretot els més centristes. Però lluny d’això, el PP s’ha acomodat a l’extrema dreta i a l’anticatalanisme fins al punt que sembla que Zaplana sigui ara dels més centrats. Els exemples són variats: l’adeu de Gallardón, l’arribada de Pizarro o el contracte pels immigrants proposat per Rajoi (www.undeclinable.blogspot.com).

 Amb aquest bipartidisme que regeix la vida democràtica a Madrid, es planteja difícil les eleccions del pròxim més i, encara més tèrbol es presenta el devenir de la pròxima legislatura. Cap dels dos partits sembla  realment preparat per governar. Arribat en aquest punt, es troba a faltar una estructura democràtica de qualitat en el sistema electoral espanyol. Tot sistema bipartidista té moltes mancances, però al Regne Unit podem trobar-hi vàries claus que milloren sensiblement la competència del nostre model parlamentari.

 La clau està en el sistema electoral, ja que cada escó del parlament surt de l’elecció d’un canditat en una circumscripció molt petita, és a dir, a l’estil presidencialista francés però multiplicat per tants escons com hi hagin al parlament. D’aquesta manera, i sobretot recolzat en els últims anys per la poca diferència entre dreta i esquerra a les illes britàniques, el diputat vencedor se suposa que és el candidat més competent i el que dóna la cara per la seva regió en qualsevol situació.

 Per tant, i de forma teòrica, la configuració final de qualsevol govern anglès ha de respondre a uns criteris basats en la eficiència, tot el contrari del que succeeix en el sistema espanyol, on el bipartidisme amb llistes tancades ens augura un govern pràcticament imposat, amb les úniques possibles petites variants dels nacionalsmes i IU. Aquest 9 de març n’hi ha molta gent que es sent incapaç de votar cap algun cantó, però al contrari del que pensava fa temps, no és per una falta d’identificació amb la Nació-Estat imposada, sinó per un falta d’identificació amb el sistema democràtic.

Primera història d'un salmó

Ei nanos! No per voler tapar la foto que el Borràs ha penjat de mi, actualitzo això una mica amb una home que vaig conèixer passejant per Copnhaguen un dia que fotia molt de vent. Vam decidir amb dos nanos que havia conegut a la residència el dia abans de passar el dia a la ciutat. Un és el Philipo, brasiler, i l'altre el Timotti, francés. Molt macos els dos, malgrat que el Timotti no té ni papa d'anglés i és molt xungo parlar amb ell. Total, que vam veure una plaça que sortia d'un dels carrers peatonals d'un dels carrers més importants de la ciutat (vaja, un Portal del Angel kilomètric) i resulta que vaig veure aquest home a l'estil Franco del Polònia. 

Aquest és el funadador de ciutat (això m'ho va dir la guia, no l'estatua, estar clar...). És el bisbe Absalon. d'aquells bisbes que maten als infidels. Saps, d'aquells bisbes que feien creuades, tot i que aquest li va donar per anar cap al nord. Imagineuvos quina manera d'extendre la paraula de Déu, que el crack va arribar a Copenhaquen, va construir una muralla i va començar a fer pagar peatge a tot quisqui que volgués creuar l'estret amb vaixell. I'daquí neix la ciutat. Estar clar que aquest figura es mereixia una estatua i una foto, com a mínim.  

A reveure Kike!!

El dia que es va pirar el Kike vaig prometre posar una gran foto. He tardat més del que a mi m'hauria agradat però aqui la teniu amb el seu corresponent text!

http://www.fotolog.com/depajareo/31550013

Per tu Enric!!

Experiment amb lletres. Escriptura automàtica sota els efectes dels sedants.

Estic orgullós de ser el primer que entra un conte al blog, tot i que no és el conte que escriuria amb les facultats mentals al 100%.

Com molts sabreu, pateixo d'un insomni força cruel des de setembre, agravat per haver deixat els antidepressius. Així que una d'aquestes nits vaig decidir buscar la son a partir de dos tranquilitzants, un somnífer i un sedant sense èxit i després, escrivint un conte a partir de la primera frase de cada capítol de "I, robot" d'Isaac Asimov.
Fent servir la tècnica de l'escriptura automàtica a partir d'estímuls (les frases del llibre) i sense conèixer-ne la posterior vaig intentar construir un relat amb argument (tot i que com veureu, és força pobre). L'experiment em va portar 20 minuts, ja em direu que us sembla.
Us deixo la definició que dóna la wikipedia de l'escriptura automàtica pels qui no estigueu familiaritzats amb el terme:

L'escriptura automàtica és una forma de fer que aflori el subconscient. Consisteix a situar el llapis sobre el paper i començar a escriure, deixant fluir els pensaments sense cap coerció moral, social ni de cap tipus. És un mètode defensat i usat principalment per André Breton i els surrealistes, en la primera meitat del segle XX, considerant que d'aquesta forma el jo del poeta es manifesta lliure de qualsevol repressió i deixant créixer el poder creador de l'home fora de qualsevol influx castrant.
El seu propòsit és vèncer la censura que s'exerceix sobre l'inconscient, gràcies a uns actes creatius no programats i sense sentit immediat per a la consciència, que escapen a la voluntat de l'autor. Llavors compon directament l'inconscient, alliberat de la censura.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escriptura_autom%C3%A0tica

L'original el vaig escriure a mà, l'he passat a l'ordinador sense corregir-ne les faltes d'ortografia ni les incongruències quant a temps verbals. Només n'he afegit la puntuació, que a l'original era pràcticament inexistent.
Òbviament, la trama és molt pobre (partia de res, no tenia cap idea sobre cap on tiraria el conte) i s'hi noten els efectes de la medicació. Però m'agradaria que em donessiu la vostra opinió sobre el resultat. Aquí us el deixo:

EL CEC DE PIONKI

He revisat les meves notes i no m’agraden. Estic assagut a la taula del fons d’un bar del Gòtic. És abril. Tarda-nit.

Penso en París i en el meu amor. L’amo fa tot el possible per fer-me fora súbtilment. M’ha pres el descafeinat que m’ha portat fa una hora i m’ha dit que convida la casa. Ara apaga les llums i desconnecta la màquina escurabutxaques. “Cierro”, m’espeta. Com si no fos evident. Li remugo alguna cosa qüestionant la reputació de la seva mare i evito mirar-lo.

- Noranta-vuit, noranta-nou i cent! – crida un home gran, borni, calb i amb barba. Me n’alegro de que al seu dia pogués haver anat a l’escola o de que disposi d’una connexió ADSL en condicions. Ambdues experiències em manquen. Tot i això duc a la meva carpeta rosa els plans per iniciar la IV Guerra Mundial i a la butxaca la primera moneda d’euro encunyada pel Banc Central de Bulgària. Amb una mica de sort se m’obriran totes les portes.

Espero el meu contacte, el cec de Pionki. Obviament seré l’encarregat de dur a terme el reconeixement mutu i iniciar les negociacions.

Un dels meus tòpics preferits és que amb l’excitació no s’hi guanya res, així que me n’alegro de no ser al costat de Joanna Krupa en aquests moments, en què el cec entra en escena amb dues bosses plenes de rap de la boqueria, una a cada mà. No puc evitar la temptació de fer-li la traveta com a forma de salutació cordial entre dos vells camarades. Es fa l’ofès d’una forma força convincent fins que l’informo de qui sóc i del contingut de la meva carpeta. Li demano disculpes per no haver-ne pogut acabar la traducció al braille a temps, al que em contesta que ell només és l’intermediari.

Em dóna un paper escrit en cirílic i m’adverteix que els dos amics han canviat de forma de pensar de mig any ençà. No perdo l’esperança. Aturo un taxi i hi pujo. Li dic que si arribem al cau dels músics en menys de vint minuts li presentaré la meva sogra, que regenta un pis d’estudiants universitàries que es paguen la carrera i el lloguer a costa de vendre el seu cos a degenerats com ell i li asseguro que el tractaran com un rei. M’adono que no haver anat a l’escola pot ser una de les causes de la meva ignorància quant als carrers de Barcelona, i un trajecte de minut i mig a peu el faig assagut còmodament un quart d’hora en companyia del meu nou amic, que no sap que no estic casat. Em cobra nou euros per la carrera i 22 en suplements. Li pago amb un bitllet de cinquanta, li agraeixo la seva professionalitat i li dic que es quedi amb el canvi. Li regalo un ram de nenúfars.

Les vacances al cau dels músics havien durat més de les dues setmanes previstes, però tot i això vaig trobar-lo obert. Un home de raça negra i accent moscovita em va saludar afectuosament i em va convidar a seure i beure alguna cosa. No em venia de gust res, però davant la seva insistència li dic que prendria encantat catorze cacaolats i un vodka rebaixat amb l’aigua que haguessin fet servir per fregar el terra. Tot sigui per quedar bé. Comença a riure, elogia el meu sentit de l’humor i em serveix un got amb l’aigua que han fet servir per fregar el terra. Li dono les gràcies.

Alfred Lanning seu al meu davant i encén amb cura el seu cigarret.
- Què m’has de dir, fill?
Els ulls se m’omplen de llàgrimes, l’abraço i l’omple de petons fins que m’informa que tot és un malentès. Per si de cas mantinc la meva mà sobre la seva, però m’adverteix que si no el deixo estar em trencarà tots els ossos, m’arrancarà la pell i en farà una corbata pel seu gos. El deixo estar i em bec el contingut del got que l’amable tutsi d’Stalingrad m’ha portat.

Em prenc una de les píldores que m’ajuden a comportar-me de forma menys folla i em fan veure com n’és d’absurda i inepte la resta de gent quan torno a pensar en París i la guerra.

Instintivament firlo el cap i veig el meu amor a la porta de la seva oficina, ordenant alfabèticament la seva col·lecció de discmans segons el nom del carrer de la botiga on els hagués comprat.
Només veure’m, em diu que se’n torna a Hiperbase. Penso que deu ser l’after de moda i em compadeixo d’ella per no adonar-se’n de que, si és que encara està obert, la happy hour haurà acabat. Alfred Lanning espera la meva resposta.

- Tampoc era això, -li explico- crec que la guerra haurà d’esperar i tu ja tens una edat.
Alfred Lanning tenia un cos atlètic, era un líder nat però havia nascut feia 23 anys. Segur que el vell borni i coix que m’havia trobat seria més eficaç. Almenys ell m’havia demostrat que sabia comptar fins a cent. Vaig agafar la carpeta i li vaig calar foc.

Corro a l’estudi del coordinador i la llenço a la seva xemeneia, una curiositat medieval. Lanning, el coordinador i el negre, a qui a partir d’ara anomenaré Dimitri, comencen a copejar-me i no sembla que pretenguin aturar-se fins que m’hagin deixat sense vida. Accepto agraït la seva pallissa pensant en que tot el mal que em puguin fer no arriba a una tercera part del que patiria el món amb una altra guerra. M’adono que em convertiré en un màrtir i recito en hebreu les darreres paraules de Saddam Hussein.

Penso en París i en el meu amor i en la vida que m’espera un cop hagi ressuscitat d’aquí a tres dies. De sobte tot es fa fosc i m’adono que m’havia equivocat de píldora.

No he tornat a veure el meu amor mai més. Va morir el mes passat, a l’edat de vuitanta-dos anys. Ara fa just un minut ha començat l’hivern a Ohio.


24 de gener del 2008