A MI M'INTERESSA!

Sé que sou pocs a qui us podrà interessar aquest anunci, però si jo estés per la Vila hi aniria. Només us deixo la informació per si us interessa.

Dijous 5 de juny, Pelai Pagès presentarà el llibre d'Andreu Nin "Els moviments d'alliberament nacional". Aquest llibre, publicat per primera vegada durant la Segona República, és una de les formulacions pioneres entre el moviment nacional català i el moviment obrer de Catalunya. Lluita obrera i lluita per l’alliberament nacional es relacionen de manera molt estreta en el pensament de l’autor. En aquest llibre s’estudien i es critiquen les distintes posicions dels clàssics del marxisme i dels corrents principals del moviment obrer davant el problema de les nacionalitats. Tots els exemplars d’aquesta obra foren destruïts quan els exèrcits feixistes ocuparen Catalunya. L’edició de 1970 es va haver de fer a l’exili i tingué una difusió molt reduïda. La present edició ha estat enriquida amb l’estudi preliminar del professor Pelai Pagès, que se suma al de Wilebaldo Solano de l’edició de París de 1970.

Andreu Nin (el Vendrell, 1892 - Alcalà de Henares, 1937). Mestre, va militar a la Federació Socialista Catalana (PSOE) fins al 1919, quan va entrar a la CNT, on va defensar els principis de la Revolució Russa i l’adhesió de la CNT a la III Internacional. Entre 1921 i 1930 va viure a Moscou com a membre del secretariat de la Internacional Sindical Roja (IRS). Va traduir obres de Dostoievski, Txèkhov i Tolstoi al català. A mitjan 1930 va ser expulsat de l’URSS per Stalin a causa de la seva relació amb Trotski. Va tornar a Catalunya, on va fundar Esquerra Comunista, que el 1935 es va unir al BOC per constituir el POUM. Durant la Guerra Civil va ser conseller de Justícia i Dret de la Generalitat (setembre-desembre 1936), càrrec des del qual va impulsar la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya. Arran dels Fets de Maig de 1937 va ser detingut i assassinat per la GPU (policia política soviètica). És autor de Les anarchistes et le mouvement syndical (1924); Les dictadures dels nostres dies (1930); El proletariado español ante la revolución (1931), entre altres obres

Pelai Pagès professor d’història a la Universitat de Barcelona, reconegut historiador i biògraf d’Andreu Nin. Entre els seus darrers treballs trobem: Aquella guerra tan llunyana i tan propera. Testimonis i records de la guerra civil a Catalunya (2003), Cataluña en guerra i revolución 1936-1939 (2007) i, com a director, Guerra, franquisme i transició als Països Catalans (2006).

Per a més informació;

lasirga.blogspot.com

www.graciaviva.cat

Coneixement i salut!

VA DE INSOMNIS (II)

Com hi ha gent que no té son i es posa a crear, mirarem d'explicar curt i ras que ha passat en l'última nit. Parisiana i madrileny d'ascendencia d'euskalerria (que no euskaldun) s'han liat, amb projecte de polvo en pròxima festa. Català de festa amb el seu equip de futbol danés per Copenhagen, la gran ciutat. Déu sap que haurà passat. Polac punxant música fins que el propietari del portàtil s'ha cansat. Mañica massa taja per aguantar tota la nit de festa. Una de Còrsega, que després de triunfar-se un tio ahir, aquesta nit s'ha despedit d'hora. I més històries que radio patio és capaç d'explicar, com la del malagueny que s'envà a dormir a les primeres de canvi amb el meu hachis a la butxaca i ja m'he quedat sense petes tota la nit; o la del madrileny que no li mola que li digu que soc català, o la de la polaca que em mola, en tant que companya de tajes, i feia molt que no veia... total, hiostòries, nacionalitats, coses que l'anglés destrossa en part, però que segueix estant allí, ningñu ho olvida... els origens són particulars. i és que, de fet, només els que coneixen el seus origens són capaços de jutjar-los. Quin és el meu origen? si ja ho sabeu més que de sobres. Una abraçada trupe, que sou els meus.

VA DE CENTENARIS (I): CE EUROPA

A mesura que els anys passen i s'escriu la Història, hi ha certs elements que esdevenen quelcom més que anecdòtics. Passen a formar part de la memòria col·lectiva dels pobles. Aquest és el cas del Club Esportiu Europa, un dels equips més antics de Catalunya i un dels històrics fundadors de la Primera Divisió espanyola.



Des d'aquest humil espai a la xarxa, permeteu-me que faci un petit homenatge a l'Europa, l'equip de la Vila de Gràcia que, en l'actual curs, a complert els 100 anys d'Història. En aquest centenari de vida són molts els èxits que ens han acompanyat. Tres temporades a la màxima categoria estatal, un subcampionat de Copa que varem perdre davant l'Athlètic Club de Bilbao i varis Campionats de Catalunya, els dos darrers aconseguits a meitats de la dècada passada enfront del tot poderós Barcelona. I diverses les estrelles que han vestit el blau escapulari; Manel Cros, Antoni Ramallets o Zoltan Czibor entre d'altres...



Enguany, l'actualitat europeista resta força lluny de temporades passades quan l'Europa disputava competicions als altres grans clubs catalans o esdevenia un habitual en les fases d'ascens. El mercat i les grans inversions han fet mal a un club de barri com el nostre. Però res més enllà de la realitat. L'Europa es manté en categoria estatal i seguirà lluitant, des de la base, per aconseguir nous èxits amb els que escriure la Història. És i serà un club històric que mobilitzarà la Vila sempre que faci falta, tant a Primera Divisió com a Regional.

Sempre amb l'Europa! Sempre amb Gràcia!

Visca l'Europa!
Visca Gràcia!
I visca Catalunya!

http://www.ceeuropa.cat/

Experiment audiovisual amb insomni

Ahir em vaig fotre fins al cul de calmants i sedants però no podia dormir. L’insomni persisteix. Com que no m’adormia vaig decidir fer un experiment (en la línia de l’experiment amb lletres), aquest cop audiovisual. Prenent com a base els temes que no em deixen dormir: l’arribada de la Kasia divendres (pels no entesos, la meva xicota polaca), el fet que la medicació encara no em deixa fer gran cosa i el meu futur (que pinta negre).

A les 4’30 de la nit vaig començar a escriure’n el guió, que vaig acabar en mitja hora, i abans de les 6 ja ho tenia tot gravat.

Els handicaps: a més a més de tenir les meves facultats intel·lectuals mermades i alucinades per les pastilles, el material (una càmera de vídeo que més aviat és una de fotos que et deixa fer vídeos llargs, i per la il·luminació un flexo que tinc a l’escriptori). I tot això sense sortir de la meva habitació.

El muntatge me l’he currat una mica més però tampoc tant, que em moro de ganes que el veieu i me’n digueu alguna cosa. És una mena de resum de com em sento ara mateix.

ENCENEU ELS ALTAVEUS!!!!

EMPEZAR DE UNO

També he fet un quadre, però és un autèntic insult a l'art. Admireu i rieu si us plau.

LLIBERTAT FRANKI!

A només dos dies per a complir un mes a la presó, el cas Franki s'ha convertit en un cas seguit i reivindicat arreu dels Països Catalans. Des dels col·lectius de l'esquerra independentista fins a les institucions i mitjans governamentals se n'han fet ressò. Les mostres de solidaritat s'han repetit durant aquest mes en què en Franki ha passat entre reixes.


Durant les festes de Terrassa del 2002 es produí una cercavila que exigia la retirada de les banderes espanyola i europea del balcó de l'Ajuntament de la localitat. Durant els fets, un grup de manifestants cremaren vàries rèpliques de la bandera espanyola mentre un altre grup intentava despenjar la bandera de l'Ajuntament. La policia carregà durament contra els manifestants. Dos anys més tard, arribava a mans d'en Francesc Argemí, "Franki", una sentència on se l'acusava d'ultragtge a la bandera espanyola i d'atemptar contra l'autoritat. La sentència; dos anys i set mesos de presó.

Durant aquests anys precedents, la familia, els amics i els col·lectius que donen suport a en Franki han estat treballant fort contra la sentència. Tot i les proves presentades per a la defensa on es demostrava que durant els fets en Franki es trobava en un altre indret preparant les festes alternatives de la localitat, els recursos han estat denegats pel jutge que va fer pública la sentència, el Sr. Rovira Del Canto, un ex jutge militar del franquisme. Durant les setmanes prèvies a la detenció, semblava que l'ingrés a presó seria imminent.

D'aquesta manera, el matí del 28 d'Abril sense la notificació prèvia, en Franki, arqueòleg i estudiant d'Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, ingressava a la presó. D'ençà d'aquell dia, les mostres de solidaritat s'han repetit arreu dels Països Catalans. Són diversos els ajuntaments que han demanat l'indult i l'alliberament inmediat d'en Franki. Però la resposta ha sigut sempre la mateixa.

Després d'un mes de presó, l'esperança segueix d'empeus. Cap mecanisme legal (o il·legal) podrà frenar a aquells que segueixen el corrent de la història per a la construcció d'un món nou.

Solidaritat! Salut! Beti, irabazi arte!





Per a saber-ne més;

http://www.llibertatfranki.org/
http://www.llibertat.cat/
http://www.kaosenlared.net/
http://www.lahaine.org/
http://www.alertasolidaria.org/

HISTÒRIES DE COMBAT (I): CUINANT LA REVOLUCIÓ

Un matí qualsevol de maig, l'estrella mediàtica es despertava ben d'hora al matí per a preparar el menú amb el que cada dia, multimilionaris del món satisfan els seus deliris de grandesa. Però aquell no fou un matí com els altres. La noticia havia sortit als mitjans i quedava poc temps per a reaccionar, la revolució estava apunt de fracassar.

Tot va començar un estiu de l'any 1961, un any abans que la nostra estrella mediàtica i líder revolucionari plorés per primera vegada a la terra. Per aquelles dates, uns militants revolucionaris procedents del centre d'Europa s'establiren a uns Països Catalans sotmesos a la tirania franquista. Ben aviat s'enamoraren de la terra que els havia acollit i decidiren engegar un nou projecte. Juntament amb altres camarades procedents del centre del continent i d'arreu dels Països Catalans formaren el que encara aleshores es desconeixia però que amb els anys passaria a anomenar-se Bloc Unificat Llibertari Internacionalista (BULLI). Com que la dictadura castigava durament els dissidents, el BULLI decidí constituir-se com a centre culinari. Una tapadera sota la qual s'amagava l'organització revolucionaria.

Passaren els anys. La dictadura finalitzava i la Transició passava amb més pena que glòria. Però quan semblava que el Bloc Llibertari havia perdut tota raó de ser, una fornada de joves revolucionaris el revivaren. Amb més força que mai, els joves, amagats rere un davantal, situaven el BULLI en el Top Ten de les organitzacions culinàries. D'aquesta manera, els joves aconseguien el primer dels seus objectius. Aquests s'emmarcaven en la tàctica de "combatre el sistema des del sistema". Endinsar-se en institucions internacionals com Guia Michelin permetia a l'organització entrar en contacte amb els principals líders i mandataris mundials. En pocs anys, el BULLI havia passat de ser una organització encallada als Països Catalans, a poder actuar a nivell internacional.

El pla resultava perfecte, doncs darrera els brillants menús hi havia una arma brutal contra l'enemic capitalista.

Ara, però, una denúncia fa perillar l'èxit de l'operació. El nostre líder revolucionari mediàtic ha de reaccionar aviat. De moment, altres companys de lluita, catalans i bascos, ja li han donat suport. La solidaritat s'ha estès, però la lluita córrer el perill d'acabar-se abans d'hora. La sospita que darrera els preus abusius de l'organització culinària hi ha una eina per atreure els mandataris internacionals ha començat a córrer per als cercles privats del diner.

L'estrella mediàtica llegeix la premsa amb preocupació. Continua treballant, com si res hagués passat. Treballa durament durant tot el dia i, per a sopar, debora un bon plat de cigrons amb xoriço. Com els que li preparava el pare abans d'anar a la fàbrica. Mai ha deixat de recordar els seus origens humils. Procedent d'una familia nouvinguda al Principat, de ben petit, el líder revolucionari sabia que havia de fer front al sistema. Ho havia de fer. Li devia als seus pares, als seus companys, al veí de l'escala, al forner, als que cada dia matinaven per a poder tirar el món endavant i, sobretot, a les noves generacions. Sabia que havia nascut amb un do i que, a través del BULLI, podia ajudar a enderrocar la tirania capitalista.

Avui, mentre elabora un sorbet de truita de patates amb aire ataronjat mesclat amb metilcel·lulosa, reflexiona sobre el futur inmediat. Sap que queda poc perquè el Bloc Unificat Llibertari Internacionalista passi a ser una organització clandestina i perseguida. És conscient que la propera vegada que hagi d'entrar en un laboratori no serà per a treballar amb la metilcel·lulosa. I demà, des de la clandestnitat, tot degustant unes costelles de xai a la brasa es preguntarà si la lluita armada és el darrer camí possible.

"Aquesta historieta és fruit de la meva imaginació. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. O no"

Salut!

SOLIDARITAT AMB EL POBLE PALESTÍ

Quan l'oprimit es converteix en opressor, esdevé la vergonya dels oprimits i la riota dels opressors.

Llibertat per a Palestina!

De professió manipulat

Avui hem vist com el Molt Honorable Montilla feia pública la seva postura respecte el finançament de Catalunya i, a sobre, s’ha titllat el gest ‘d’ofensiva mediàtica’. Després d’uns dies reclamant que el President es posicionés en aquest aspecte, resulta que acaba sucumbint a les pressions dels departaments de comunicació i accedeix a posar el crit al cel per reclamar el que suposadament ja estava pactat. I el més estrany és que això dinamitza l’actualitat política al país. Unes simples declaracions obvies del President de Catalunya, després de certes especulacions, són suficients per engegar un maquinària periodística que, no ens enganyem, té uns objectius ben definits.

Entrar a valorar si la reclamació és justa o no em sembla fora de lloc aquí, ja que estic segur que cadascú és capaç de formar-se la seva pròpia idea. El que vull subratllar és l’absurditat d’aquest sistema, el d’anunciar les coses a través dels mitjans com a font principal. I això és aplicable al Montilla, al Barça, al Bush i al Tomate. Els mitjans uneixen l’elit amb el poble, però no s’ha d'abusar d'aquest estri. Hi ha coses que s’han de parlar cara a cara. Si el President de Catalunya no és capaç de plantar-se davant de Zapatero i dir-li les coses a la cara, que no utilitzi el mitjans perquè llavors sento vergonya de la meva professió, em sento utilitzat i partícep d’un joc que sembla no aporta beneficis.

Esperem que tinguem finançament, esperem que la crisi econòmica global la puguem solucionar a la catalana i, sobretot, esperem poder anunciar-ho per la premsa sense pressions i sense manipulacions, senzillament amb uns resultats objectius dels quals valorar la feina ben feta.

Per no tancar un tema

Donant voltes pel fotolog del Nahuel m'he trobat amb un fotolog d'un tio que es queixava per l'empresonament del Franki. És obvi que té tota la raó i que el que li estan fent a aquest noi no té nom i, vaja, que no en té per més que el busqui.

Però tot i les temptacions d'escriure alguna cosa sobre aquest cas (Fuentes, tens via lliure), resulta que anant enrera en el temps per aquell fotolog he trobat aquests dos enllaços que me'ls he descarregat perqué m'han fet gràcia. Tot i que el López no sortís els hagués penjat igual, però no ens volguem equivocar, la nostra estrella mediàtica surt en els dos.

Salut!

El final d'un somni

Estavme flipant nanons, ni més ni menys. Lo millor de quedar eliminats és que, per fi, s'ha acabat la temporada pel Barça. L'any que ja tornarem a fer el primo somiant en que potser guanyem alguna cosa.

Tot i això, Visca el Barça!!!

Sant Jordi 2008

a llegir mamons

medio abrazados, sonrientes,
buscaremos la cordura,
aun siendo tan diferentes
cual dos gotas de agua pura

i de regal un collage

MANIFESTS DE L'ESQUERRA COMBATIVA PER AL 1er de MAIG

Salut companyes/s, vist que la cosa no avança si no és que un servidor hi escriu res, aquí us penjo els manifests dels col·lectius de l'esquerra combativa per al proper dia 1 de Maig. Salut i revolució!!

Tots i totes a la manifestació: 17'30 hores, Plaça Universitat, Barcelona.

MANIFEST PER UN 1er DE MAIG ALTERNATIU I ANTICAPITALISTA
CONSTRUIM LA SOLIDARITAT AMB ELS MOVIMENTS SOCIALS I LES LLUITES OBRERES

El 1er de maig, els homes i dones que apostem per una transformació radical de la societat sortim al carrer per combatre les condicions laborals, socials i de vida que ens imposa el capitalisme i el patriarcat, per fer sentir la nostra solidaritat internacionalista amb el conjunt de lluites socials i resistències del món.

Els nostres governs estan compromesos amb el capitalisme. Així, la Generalitat ha presentat les bases d’una llei Catalana d’Ensenyament que obre la porta a la privatització de l’ensenyament secundari; autoritzen acomiadaments massius com el que han patit els companys i companyes de Frape-Behr; s’abstenen de la seva responsabilitat més elemental com en el cas de la vaga de fam de SEAT; neguen un dret laboral tan bàsic com els 2 dies de descans a la setmana pels conductors de TMB; segueixen permetent que milers d’éssers humans visquin en condicions d’il•legalitat amb la seva Llei d’Estrangeria; elaboren un pacte nacional d’habitatge i uns xecs pel lloguer que només garanteixen els beneficis dels promotors i rendistes. Mentre bancs i multinacionals augmenten any rere any els seus beneficis, els salaris i les pensions continuen baixos i els serveis públics amb greus dificultats per la manca d’inversió. I ara, el govern central anuncia una nova reforma laboral pactada entre la patronal i els dirigents del sindicats majoritaris que, molt previsiblement, agreujarà la situació de precarietat, especialment entre la joventut.

Tristament, la Conselleria d’Interior d’un govern anomenat d’esquerres esdevé la punta de llança de la repressió i criminalització sistemàtiques de tots i totes les que lluiten: com els treballadors/es d’empreses en conflicte, immigrants que s’han arribat a qualificar de terroristes sense proves, els i les estudiants que es mobilitzen contra la privatització de la Universitat com el cas de la UAB i UB, sense oblidar els desallotjaments i la utilització de les “ordenances cíviques” per ofegar econòmicament les lluites.

Però o­n hi ha opressió hi ha resistència, en els darrers mesos un bon grapat de lluites obreres i socials han tornat ha demostrar que és pot resistir.

Per tot plegat reivindiquem i donem suport a:

• La lluita pels 2 dies de descans i per les 35 hores setmanals dels conductors/es de TMB.

• Contra la Llei Catalana d’Educació: solidaritat amb els professors/es i el món educatiu en la seva lluita per defensar l’ensenyament públic.

• Pel reingrés dels i les acomiadats/des de SEAT com s’ha acordat desprès de la Vaga de Fam i contra l’actitud còmplice del govern Tripartit en l’acomiadament de 92 treballadors de Frape-Behr.

• Contra la mercantilització de la Universitat Pública: estenem la solidaritat amb els i les estudiants i el conjunt de treballadors i treballadores de la Universitat en el seu combat contra l’aplicació del Pla Bolonya.

• Per un parc públic de lloguer social, expropiació de pisos buits! Congelació de les hipoteques ara.

• Per la plena regularització dels treballadors/es immigrats/des, aturem els abusos policials.
En solidaritat amb totes les lluites, sindicats, seccions sindicals, moviments socials, organitzacions polítiques anticapitalistes, organitzacions de l’esquerra independentista, col•lectius i persones solidàries amb els pobles que lluiten contra l’imperialisme, convoquem una manifestació el dia 1 de maig amb les següents reivindicacions:

• Per un treball digne i estable: No als acomiadaments, tancaments d’empreses i deslocalitzacions. No a la precarietat laboral. No a la repressió sindical.

• Per un salari mínim de 1200 euros: per garantir les condicions de vida i l’autonomia de les persones.

• Per la defensa dels serveis públics: els drets socials no són mercaderies: aturem les privatitzacions.

• Per la llibertat i la igualtat de les persones: contra el patriarcat i les discriminacions de gènere, pels drets d’opció sexual i reproductius. Pel dret a l’avortament lliure i gratuït.

• Per la igualtat de drets, pels “papers” per tots i totes les immigrants: contra l’explotació laboral i la discriminació per origen.

• Pel dret a l’habitatge digne.

• En defensa del medi ambient i contra l’especulació: per una Catalunya lliure de transgènics i de

nuclears, per una nova cultura de l’aigua, ni Quart Cinturó ni MAT, no al traçat de l’ AVE.

• Contra l’opressió nacional: Pel dret a l’Autodeterminació de tots els pobles.

• Contra la guerra, les ocupacions i els plans imperialistes: a l’Iraq, a Palestina, a l’Afganistan, al Sàhara, etc... Aturem l’escalada armamentística, no a la OTAN. Solidaritat amb els pobles que lluiten contra la guerra, per la llibertat i la justícia.

VISCA EL 1er DE MAIG
UN ALTRE MON ES POSSIBLE SENSE CAPITALISME
TOTS I TOTES A LA MANIFESTACIÓ: 17:30 h. A PLAÇA UNIVERSITAT

MANIFEST DEL BLOC LLIBERTARI

Salut companyes/s!

Us informem de la participació que tindrà el bloc llibertari el 1r de maig 2008.
Es participarà a la manifestació convocada a Plaça Universitat de Barcelona a les 17:30 hores, s'anirà com a bloc llibertari a la part de darrera i es demana que cadascú porti la moguda que li sembli oportuna per tal que quedin reflectides totes les lluites llibertàries que s'estan portant a terme (pancartes, cartells, banderes, octavetes i qualsevol cosa que es vulgui fer durant la manifestació), com també la participació dels i les participants en portar pancartes que porten els colectius organitzadors.
Recordar que la manifestació està legalitzada per alguns col-lectius (immigrants) que s'ho estimaven més així.

-------------------1r de Maig: Per l’Anarquia, contra el Capitalisme.

El 1r de Maig és una data històrica pels explotats. Els fets de Chicago del 1886, on a causa de les reivindicacions obreres foren executats 4 anarquistes a la forca, són el pretext per commemorar les lluites socials dissidents i revolucionàries.

Als nostres dies, aquesta data ha estat recuperada pel sindicalisme estatal i col•laboracionista, convertint-lo en una festa folklòrica i buida de contingut, ridiculitzant el seu origen de conflicte constant i directe amb l’Estat, les seves institucions i els seus pregoners. Un sistema definit per una minoria política, superestructures econòmiques i mitjans de comunicació creadors de tendències d’opinió: aquesta és la base d’una democràcia que consent, entre d’altres barbaritats, que hi hagin víctimes del terrorisme empresarial i els seus “accidents” laborals; que el medi ambient i els animals siguin esclaus del nostre imparable “progrés”, producció i oci; que la vivenda sigui o bé un luxe o bé una loteria; que milions de persones visquin en degradació constant de sí mateixes, abocades o a la lògica competitiva capitalista o a les presons...La lluita anarquista és rupturista per definició, no busca interlocutors en l’enemic, crea els seus propis mitjans: l’acció directa, l’autogestió, el suport mutu i la solidaritat.

El compromís d’aquesta lluita és integral, es diversifica i amplia en totes aquelles àrees en les que la crítica és necessària. Tant l’alliberament animal, la lluita contra les presons i el monopoli de la violència per part de l’Estat i els seus còmplices, l’ecologisme, la precarietat laboral, l’autonomia real femenina i un llarg etcètera, formen el ventall antiautoritari, lluitant des de la base, horitzontalment, ni legitimant ni dialogant amb les institucions, sinó atacant-les creant els mitjans propis i organitzant l’alternativa.

No volem res d’aquest sistema, ni representar cap paper en l’espectre de la dissidència consentida; la nostra lluita és antiautoritària, llibertària i anticapitalista. Som l’amenaça constant, els que ens construïm sense demanar permís.

Contra la nostra explotació diària, els seus pregoners i els seuscòmplices demòcrates! Lluita anarquista anticapitalista!

Barcelona, 1 de Maig de 2008

IRABAZI ARTE!

NI OBLIT NI PERDÓ! 15 ANYS D'IMPUNITAT FEIXISTA!

Avui fa 15 anys de l'assassinat del jove independentista de Burjassot, Guillem Agulló, a mans d'un conegut grup nazi de València.

Avui es cumpleixen 15 anys d'impunitat feixista, doncs el seu assassí passeja lliure pel País Valencià, participa en actes d'organitzacions d'extrema dreta i fou candidat per Alianza Nacional en les passades eleccions municipals.

15 anys d'impunitat feixista perpetuada pels mitjans de comunicació i la justícia espanyola. L'autor material de l'assassinat es va presentar voluntàriament a la comissaria de la policia reconeixent la seva culpabilitat. La resolució varen ser 14 anys de presó. Però després d'una campanya mediàtica del diari Las Provincias, negant el caràcter polític del crim, l'assassí només va passar quatre anys empresonat i els seus companys absolts.

15 anys per a recordar la figura d'en Guillem i la de tots aquells que han sofert en la seva pròpia pell i en la dels seus la intolerància per creure en una terra lliure, en un món més just.

Ni oblit ni perdó! La lluita continua!

Irabazi arte!

Actes de record a Guillem Agulló;

Barcelona (Vila de Gràcia)A les 20h a la Plaça de la Vila (Antiga Plaça Rius i Taulet) hi haurà una concentració convocada per l’Ateneu La Torna, L’Assemblea de Joves de Gràcia i Endavant (OSAN) de Gràcia.
Poc després de la seva mort, ara fa 15 anys, Gràcia fou escenari d’una manifestació de protesta en que centenars de persones mostraren el seu dolor i indignació, i fou atacada la llibreria festa Europa, a més de les forces d’ocupació espanyoles, registrant-se incidents durant hores que acabaren amb la detenció de més de 40 joves de la vila.

Imatge per la Virreina

Fa uns dies el nostre Sergi em va demanar si podia fer alguna merdeta amb el photoshop per posar com a imatge del blog. Com que la Virreina és el punt d'inici de les nostres nits de pecat, he fet un "esboç" (perquè no m'ho he currat gaire, en 10 minutets ha estat llest) de com seria la Virreina a Sin City (pel·lícula i còmic, que traduït és "Ciutat del pecat"). Bueno, és la primera proposta.

Preparant l'1 de Maig

Quan encara falta un més perquè arribi aquesta data, navegant per la web ja he començat a trobar gent que parla del dia dels treballadors. Els moviments i col·lectius de treballadors combatents ja deuen estar preparant històries per les manifestacions i és normal que aquest rum-rum es faci sentir també en la web. A kaosenlared.net he trobat aquest anàlisis històric, que m'ha agradat moltissim.

És una bona llum d'esperança per l'esquerra. Està bé que de tant en tant em llegeixi aquest textos, perquè em recorda que encara no està tot perdut, i que la història segueix corrent, i si avui dormim, potser demà tot està en 'flames'. També ha començat a llegir un conte del mateix tio (Pepe Gutiérrez-Álbarez), que està bé, en la mateixa línia. L'enllaç a la primera notícia és la següent:

http://www.kaosenlared.net/noticia/mayo-llego-hace-cuarenta-anos

Salut i revolta!

Enric

Vaya tela

Mireu el que he trobat a elmundo.es

El consumo de una taza de café equivale a gastar 140 litros de agua

BLANCA ARROYO ALONSO | EUROPA PRESS

ESTOCOLMO.- La gente no sólo consume agua cuando bebe o se ducha. Así lo ha demostrado el profesor británico, John Anthony Allan, con su teoría del 'agua virtual', que mide la cantidad utilizada de este preciado líquido para producir alimentos.

Para poder tomar una taza de café son necesarios 140 litros de agua para el cultivo, producción y empaquetado de los granos de café. Esto equivale, aproximadamente, a la cantidad media que gasta una persona durante el día, para beber y realizar las tareas del hogar.

Más ejemplos: para obtener un trozo de queso de 500 gramos serían necesarios unos 2.500 litros de este recurso; para un litro de leche, más de 3.000; para un kilo de carne de res, más de 10.000... Es decir, en el menú diario, un consumidor emplea entre 2.000 y 5.000 litros de 'agua virtual'.

Esta teoría, por la que el profesor John Anthony Allan ha sido laureado con el Premio Estocolmo del Agua 2008, ha causado un gran impacto en las políticas de gestión de este recurso.

Las materias primas que requieren el uso de un gran volumen de este preciado líquido se podrían importar de lugares con gran índice de recuperación de agua. Así se podrían evitar desigualdades como que un estadounidense consuma cada día 6.000 litros de 'agua virtual', casi el triple que un chino. Por ejemplo, en lugar de utilizar mil litros de agua para producir un kilo de trigo, un país con pocos recursos hídricos puede tratar de importarlo.

Este estudio, además, tiene importantes implicaciones en el equilibrio de los recursos acuíferos mundiales, para aliviar la escasez de agua en algunas regiones y emplearlo de forma más eficaz. Estos dos factores incrementan la capacidad de hacer un uso sostenible de los recursos hídricos mundiales para las futuras generaciones y reduce, a su vez, el riesgo de que los países entren en guerra debido a la escasez de agua.

El profesor Allan es un experto en recursos hídricos y resolución de conflictos en todo el mundo y, especialmente, en las regiones de Oriente Medio y norte de África. Está considerado como uno de los pensadores más influyentes del sector.

Publicitat gratis

'Diagonal' es un diari de contrainformacio de periodicitat setmanal que es redacta a Madrid, tot i que tenen corresponsals arreu de l´Estat Espanyol aixi com una bona seccio d´internacional, amb especial atenció a llatinoamèrica. Es un diari relativament smeblant al Triangle, del que segurament haureu sentit a parlar i, si no, us convido al que el compreu, per exemple, al quiosc de casa el Luelmo. En qualsevol cas, com es evident, 'Diagonal' no es un diari que acostumi a llegir, pero em vaig assebantar de la seva existencia en unes xerrades que organitzaven a la meva uni. Pel que vaig entendre, no hi ha gaire gent que visqui del diari, potser dos o tres que s´hi ocupen professionalment, però vaja, que no el veig construint l´imperi Prisa.

Precisament, el motiu pel qual estic escrivint aquesta noticia es per la publicitat en positiu que Zapatero i Gabilando van fer-li en aquest rotatiu al finalitzar una entrevista del comunicador (dir-li periodista ja es una broma...) al Presidente, quan ja no jugaven aquest paper, sinó el de dos bons amics comentant com van els respectius negocis.

http://www.youtube.com/watch?v=6C1ngPcjTDA

Es curios com sense voler, precisament allo contra el que lliutes t´afaroveix i com, des de l´altre cantó de la moneda, voler lluitar contra una cosa et converteix en dèbil. En qualsevol cas, em trec el barret davant dels de Diagonal, que li han tocat el crostó al Zapatero per dos cops: un irritant-lo pel reportatge i després, fent pública la irritació. Ah! i també em trec el barret pel talp que tenen a Quatro!

Salut!

Curiositats iròniques

No és cap muntatge, tal qual ho he vist ho he capturat. No és cap gran troballa però és curiós.

L'anunci, a dalt de tot i ben gran, Real Madrid producto oficial, que els ho diguin als del Madrid, que no només no els van colar un producto no oficial, sinó una imitació bastant dolenta del Nicolas Cage.

Més informació: http://www.marca.com/edicion/marca/futbol/1a_division/real_madrid/es/desarrollo/1098447.html

Com ja haureu llegit i escoltat molts de vosaltres, dimarts passat unes poques desenes d'alumnes de la meva estimada facultat van atrinxerar-se dins d'aquesta. A la fotografia podeu veure el moment en que els cossos de seguretat prenien contacte amb aquest grup de joves que, de forma pacífica, protestaven contra un decret tan injust com vexatori vers els estudiants, el que anomenem Procés de Bolonya.

De la filera de joves asseguts, el que queda més a l'esquerra de la imatge sóc jo. Deixeu-me, doncs, donar una breu visió dels fets des de dins, una visió extremadament personal.


No a Bolonya. L'inici del tancament.

Dimarts 4 de març es va dur a terme a la universitat un cercavila, una petita manifestació interna de la UAB que recorria totes les facultats, activitat emmarcada dins la Setmana de Lluita contra el Reial Decret, la LOU i, en general, tot el que són els Processos de Bolonya, amb els quals confio que no hi estigueu d'acord.

El tema és que una comissió d'una Assemblea de la meva facultat, la de Filosofia i Lletres, va decidir aprofitar l'avinentesa per assaltar unes obres i obtenir material per formar barricades als accessos de la citada facultat, i així buidar-la i clausurar-la, formant una petita resistència pacífica en el seu interior. No vaig assabentar-me de l'existència de tal Cercavila, i encara menys imaginava que s'estigués maquinant una acció com aquesta.

He de dir que portava temps certament desencantat amb la lluita contra Bolonya, la meva presència en l'Assemblea havia anat minvant. Vaig anar a classe, i en sortir em vaig trobar amb que no gaire més de mitja dotzena d' encaputxats estaven formant barricades a les entrades de l'edifici, mentre diversos coneguts i amics de l'Assemblea recorrien les classes i els despatxos de tota la facultat alertant que les classes quedaven suspeses i la facultat tancada. Vaig solidaritzar-me immediatament amb ells, procurant col·laborar en l'operació "neteja".

Un cop tots fora, es va explicar als sorpresos alumnes el motiu i la naturalesa de tot el que estava passant, i es va instar a qui ho desitgés per participar en la protesta. La qüestió és que uns havien de tancar-se a dintre mentre molts altres feien pressió a fora, aturant el funcionament de la vida acadèmica de la facultat. La protesta fou un èxit.

El cas és que vaig decidir unir-me al grup de tancats. Fa temps que estic força indignat per les transformacions que desgraciadament patirà la universitat pública en breu. Participar en algunes assemblees i manifestacions em resultava cada vegada més frustrant i inútil, necessitava sentir que lluitava de forma més directa i real contra Bolonya, i sense esperar-ho em vaig trobar enmig de la situació idònia.

Volia que el nostre rebuig cap a una injustícia d'una magnitud tan gran tingués més ressò, que se'ns prengués més seriosament. Les recollides de firmes, les cartes a les autoritats, les manifestacions... tots els mètodes de protesta convencionals i legals feia temps que estaven esgotats, les autoritats, així com els mitjans de comunicació, no sabien dignat ni tan sols a fer esment de tal problemàtica. Pensava, i penso, seriosament, que calia fer un pas endavant, dur a terme una acció que fos impossible de ser silenciada.

Un cop tancats, em vaig gratament sorprendre del funcionament de tot plegat. Érem 40 que havíem decidit no sortir d'allà fins que el rector no satisfés unes demandes mínimes, o fins que ens traguessin per la força.

Els objectius eren: establir una conversa i negociació amb el cabró del rector, i aguantar fins que les televisions i diaris fessin eco del que estava passant, sense fer ús en cap cas de la violència física, per tal de conscienciar a un major nombre d'estudiants sobre la importància que té per al nostre futur l'aprovació d'aquesta fatídica llei (el que en termes anarquistes seria la Propaganda pel Fet).

Tot es decidia per mitjà d'assemblees constituïdes de forma continuada cada vegada que hi havia novetats, teníem estudiants de dret que ens assessoraven, un canal obert amb el rector per dur a terme negociacions i un ampli suport (de centenars) a fora de la facultat. Un gruixut i insonoritzat vidre ens separava de l'exterior, amb una petita porta que ens hi comunicava, per on arribaven les informacions i els queviures. Poc a poc van anar arribant periodistes: ens van filmar, vam deixar passar de forma ordenada a fotògrafs acreditats, es va fer una roda de premsa... El nombre de suports a l'exterior va anar en augment.


Amenaces del Rectorat. Arriben els Gossos.

Del rector només arribava un missatge: "O desallotgeu en 10 minuts o envio els Mossos". Democràticament, em refereixo a l'autèntica i genuïna democràcia, vam decidir que ja només podíem reforçar les barricades i esperar que la policia ens tragués per la força. Les negociacions estaven suspeses, de fet mai van existir, era com parlar amb una paret.

Efectivament, era una batalla perduda. Només dubtàvem si els mossos ens pegarien o no, si ens detindrien o no, què ens farien? Podríem marxar a casa tan tranquils? Tothom qui ho desitgés podia abandonar marxant per una finestra estratègicament situada, que va romandre oberta en tot moment. Els que no marxessin per allà ho farien acompanyats pels agents antiavalot.

Òbviament no confiàvem en que es revocaria el Procés, la finalitat era fer sentir el rebuig, guanyar solidaritat per la causa, l'objectiu era la Propaganda pel Fet! Així que vam arreplegar tot el mobiliari de les aules i els vestíbuls, i els vam amuntegar per tots els accessos. Com més els costés entrar més temps duraria tot plegat, i per tant més eco tindrien els nostres actes.

Obviant molts detalls, per a mi importants i inoblidables, però per a vosaltres pot ser avorrits, passo al final del relat. Després de set hores de reclusió, els Mossos van fer acte de presència. És sabut que les universitats són territori vetat per als cossos de seguretat, no poden i no han d'entrar-hi, és un dret nostre, de tots els estudiants. Les facultats han de ser territoris lliures, on cadascú actuï com millor li sembli, on la llei sigui la dels estudiants i no la dels polítics partidistes i egoistes.

La irrupció dels antiavalot constitueix un greu atemptat contra els nostres drets, per a mi és molt greu, i feia molts anys que no se'ns propinava tal agressió. Una protesta pacífica ha des ser contestada amb diàleg per part de les autoritats, encara que els mètodes siguin un xic radicals, ja que protestar és un dret inalienable i la radicalització és fruit del seu menyspreu. El diàleg se'ns va negar, com és moda entre els polítics d'avui dia, i enlloc d'això van ser expulsats com brossa dels nostres passadissos.

Sorprenentment, el primer que van fer els policies va ser carregar contra les aproximadament 500 persones que jeien a la plaça de la facultat. Restaven ajaguts en un espai obert i públic, res més innocent que això. Dotze d'ells van haver de ser hospitalitzats, des de dins vam testimoniar histèrics com propinaven cops i empentes als companys que esperaven fora en solidaritat amb els que estàvem dins. Els Gossos fins i tot van trencar les vidrieres que abans esmentava, a causa de la brutalitat amb que acorralaven els innocents joves que havien decidit passar tranquil·lament la tarda i el vespre en una plaça de la universitat.

Nosaltres ja estàvem rodejats d'agents, esperant que decidissin què fer amb nosaltres, mentre ens provocaven i reien. Un cop expulsats els centenars de testimonis que des de la plaça exterior ens veien, van desallotjar els tres fotògrafs que ens havien promès que es quedarien per donar fe de tot el que ens fessin. Trenta-u formàvem una cadena humana, i sis es van encadenar a una barana. Teníem una mica de por, però evitàvem fer-li cas cridant improperis contra els policies, consignes de la protesta, insults contra els responsables d'aquella protesta desmesurada, etc.

Eren veus que es sumaven al clamor exterior dels colpejats. Als tancats ens van fer una mica de mal, no gaire, només ens van tractar com a un ramat i/o com a sacs de pinço. Curiosament van rebre força més els de fora, increïble, els que estaven fent una acció que fins i tot la seva llei contempla.

A dins vam ser identificats i enregistrats per la policia, el secretari general de la universitat afirma que hi haurà conseqüències... Finalment ens van lliurar a la multitud com a delinqüents, van ser moments de ràbia, també d'emoció.


Conseqüències. Repercussió mediàtica.

Les conseqüències d'aquest tipus d'accions mai són les que un somia, el sistema no canvia... Però no s'ha de menysprear que a l'endemà 1500 estudiants van decidir no anar a classe per protestar davant del rectorat, i cedir un megàfon al màxim responsable per a que de forma immediata es disculpés per la desmesurada i il·legal repressió exercida, així com per a que fes pública davant dels estudiant la seva dimissió. La seva cara, davant la multitud, era de pòquer. No se li va tocar ni un pèl.

Tampoc vull desvincular el fet que més de 5000 estudiants, xifres del Periódico, acudissin a la clàssica manifestació de la Plaça Universitat, tenint en compte que en l'anterior no es va arribar a la xifra de 2000 manifestants i que es va fer esment de forma repetida sobre la intrusió de la policia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

En definitiva, em sento orgullós per haver pres part en una acció que per fi ha tingut cert ressò, encara que sigui petit, i tenint en compte que jo m'ho vaig trobar per que molts han estat treballant-hi des de fa temps, i que érem molts, a dins i a fora, els que vam fer possible, amb igualtat de mèrits, aquesta gesta. El sentiment d'orgull és, per tant, minso, o més ben dit, àmpliament compartit. Ara bé, és una satisfacció que mai ningú em podrà robar.

Ara toca no afluixar, que això no quedi com un fet aïllat, cal posar-se les piles, i jo el primer!!

Cal?

Jo crec que no calia...
http://www.elpais.com/articulo/espana/Muere/ex/concejal/socialista/Isaias/Carrasco/tiroteado/Mondragon/elpepuesp/20080307elpepunac_13/Tes

Va un madrileny del PP i li diu a un catala..

Volia fer-me ressó en aquest espai d'un fet que es va produir durant la meva jornada laboral el dimecres passat.
Com tots sabeu, a Interlead, la empresa on treballo, ens dediquem a trucar en nom d'altres empreses per tal d'aconseguir nous clients potencials per a aquestes. Doncs bé, uns dels nostres clients és Fripan, una una empresa que es dedica a vendre productes de panaderia congelats. Resulta que un dels meus companys de feina, el Carlos [informació adicional per a l'Enric ;)] truca en nom de Fripan i intenta que el seus comercials puguin anar a vendre els seus productes a panaderies o restaurants.
El cas és que aquest dimecres el Carlos treballava pel matí i com cada dia va trucar a varies empreses.
Jo vaig entrar a treballar a les 13h i ell se'n va anar a les 14h.
Cap a les 16h ens vam rebre una trucada a l'empresa i jo vaig ser l'encarregat d'agafar el telèfon per una qüestió de proximiltat. Resulta que a la meva salutacíó "Interlead, buenas tardes, le habla Jordi Borras" (cosa que algú de vosaltres ja heu escoltat algun cop...) em va respondre un personatge amb pronunciació madrilenya i molt amablement em va dir: - ¿esto es una empresa de algo de pan no? Ràpidament em vaig donar compte que trucava a Fripan i li vaig dir que sí i, com sempre fem, li vaig demanar el seu nom i l'empresa des d'on trucava. No em va dir l'empresa, només el nom, es tractava d'un tal sr. Carmona si no recordo malament i comentava que l'havíem trucat aquell mateix matí. Li vaig dir que sí i que si em donava el seu telf. el trucaríem demà al matí un altre cop. La meva sorpresa va ser quan, continuant amb la seva falsa amabilitat, em va preguntar si erem una empresa de Barcelona (els telèfons des dels que truquem tots comencen amb el 93 davant com és lògic...) cosa que vaig respondre afirmativament. Llavors em va dir amb molt bones paraules (cosa que encara em va agafar més deprevingut) que no feia falta que el trquessim l'endemà, ja que no volia que cap comercial es passés pel seu establiment per oferir-li....productes catalans!!!!!!!! Em vaig quedar de pedra i vaig deixar anar un: - ¿perdone?. A lo qual em respongué: - sí, sí, soy de Madrid y del PP, y no compro productos catalanes (!!).
Així, que ja em veieu a mi mirant darrera meu, aviam si algun dels meus companys m'estava gastant una broma (cosa habitual entre tots nosaltres). Però no. La cosa anava en serio...
Així que vaig apuntar el seu nom i vaig penjar amb un "venga hasta luego".
Li vaig enviar un mail al Carlos comentant-li el que havia passat i l'endemà (dijous) el va llegir i no s'ho creia. Em va dir que trucaria a aquell personatge i li diria que ell va néixer a Lavapiés, era soci del Madrid des dels 2 anys i també votava el PP, però que el que havia fet el dia abans era intolerable....El "jefe" (Enric, pots llegir Oriol) ens va dir que no ho fessim per si de cas, però el Carlos es va apuntar el número de telèfon del tiu i diu que ja farà alguna cosa. També em va instar a mi a trucar jo mateix o un amic meu i, està clar, la primera persona que se'm va passar pel cap va ser el Fuentes... ;)

I fins aquí tot de moment...


Escriu l'encara desconcertat Jordi Borràs



PD: I després encara es pregunten perquè volem ser diferents...

OPORTUNITAT!!

Tot navegant per la xarxa he trobat aquest anunci. Es tracta d'un anunci gracienc que ofereix la possibilitat d'actuar durant les Festes de la nostra preuada Vila. No sé com estarà el tema, però crec que entre nosaltres hi ha un bon grup de músics. Si més no, aquesta és la sensació que tinc després d'haver-los vist debutar l'any passat. Sé que falta experiència i que els assajos s'hauran reduït bastant. Però el talent, present en el vostre esperit, mai es perd.
Afanyeu-vos que només teniu fins el 24 de Març per apuntar-vos-hi!!

Salut!!

Uri intenta ser el profeta dels Oscars

D'aquí unes 24 hores ja s'hauran entregat tots. Com a expert en la matèria us deixo anar els meus pronòstics en les principals categories.
MILLOR PEL·LÍCULA: No Country for Old Men
MILLOR DIRECTOR: John Coen i Ethan Coen
MILLOR ACTOR PRINCIPAL: Daniel Day-Lewis
MILLOR ACTRIU PRINCIPAL: Julie Christie o Marion Cotillard
MILLOR ACTOR DE REPARTIMENT: Javier Bardem
MILLOR ACTRIU DE REPARTIMENT: Cate Blanchett
MILLOR GUIÓ ORIGINAL: Diablo Cody (Juno), aquí no ho tinc clar del tot.
MILLOR PEL·LÍCULA D'ANIMACIÓ: Ratatouille
MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA: Katyn

Si al País Basc no es carda...

Diu un topicazo que al País Basc no es carda.


Jo no ho sé, però serà per falta de ganes.

MAITANE. 19 años abertzale. Cuerpazo de la tierra. Te hago el beso de Oñati y la postura del arrantzale. En el orgasmo te suelto el irrintzi. Abstenerse constitucionalistas. Salidas o recibo en caserío. Acepto Visa.

"Luís 'firma' la paz con Raúl por el bien de España"

Aquest és el titular de la portada de marca.com avui. Jo ja sabia que les eleccions del nou de març no tenien sentit, però ara ja em quedo completament tranquil, donat que la nació està salvada.

Aquest tipus de coses em treuen de quici, i m'gradaria ser Ferna per escriure la canya que es mereixen, tot i que potser no és mereixen ni l'actualització que estic posant

KOSOVË

Ahir, el Teleberri de les nou del vespre iniciava el sumari amb el titular "Zorionak Kosovë", fent-se eco de la recent proclamada independència d'aquest país balcànic. Al mateix moment, el periodista basc Iñaki Gabilondo oferia una de les seves ja habituals editorials televisives a Cuatro, en la qual afirmava que la independència de Kosovë no era res més que un exemple que a Europa encara no existeix un respecte i una pluralitat real. El bo de l'Iñaki acabava ironitzant sobre la pronunciació del mot "Kosovo". De ben segur que hauria preferit parlar de Sèrbia, o millor encara, de Yugoslàvia.

A ningú se li escapa l'afinitat ideològica entre aquesta cadena de televisió privada i el partit que governa aquesta "grande e indivisible patria". Doncs ahir, el molt afable Moratinos, Ministre d'Afers Exteriors espanyol, explicava als periodistes la posició del govern. Moratinos afirmava que "el Gobierno español siempre ha defendido la legalidad internacional; lo defendió cuando decidió retirar las tropas de Iraq y lo defiende ahora cuando se trata de la secesión de un Estado". A més, afegia que la independència de Kosovë només podria ser legal si fos el resultat d'"un acuerdo de las partes, o si hubiera una resolución del Consejo de Seguridad de la ONU". Amb tot, ha sigut impossible impedir que es relacionés la posició del govern d'en Zapatero amb la situació espanyola. Relació que s'han afanyat a negar.

És molt clar que la situació dels balcants és molt diferent a la que es viu a Espanya o al Regne Unit, per citar només dos dels molts exemples que hi ha. La història recent dels Balcans és prou tràgica com per buscar-ne similituts amb altres casos, els quals podrien considerar-se, en alguns casos, de mal intencionats. No obstant, la independència de Kosovë, com la de Montenegro l'any 2006, demostra que avui, més que mai, a principis del s. XXI, l'emancipació nacional no és una simple idea utòpica. La independència de cada un dels pobles no és un exemple de manca de pluralitat. Ans el contrari. La lliure emancipació és un acte de llibertat, de democràcia i de pluralitat. Perquè tots i cadascú de nosaltres tenim dret a trencar amb els marcs constitucionals que ens tanquen en unes fronteres delimitades i poder, d'aquesta manera, participar en l'esdevenir d'Europa i del món. No es tracta de posar noves fronteres, sinó de trencar les existents, aquestes que ens sotmeten a un Estat que no ens pertany i que ens impedeixen fugir-ne. La proclamació d'independència de Kosovë no és fruit només d'una manca de convivència, sinó d'un volem ser, d'un som i serem un poble més d'Europa i del món. I no la regió d'un Estat, els interessos econòmics i socials són diferents als nostres. A més, el nou estat kosovar, de majoria albano-kosovar, reconeix des d'un bon principi la diversitat ètnico-cultural del nou Estat.

D'altra banda, calificar d'il·legal la proclamació d'independència és un acte de mala fe, de demagògia i que, en podeu estar segurs, amaga un rerefons ideològic. La independència de Kosovë és més legal que mantenir tropes al Líban o a l'Afganistan. Ha sigut votada per majoria absolutat en el seu Parlament i exerceix el dret internacional a la seva lliure emancipació. La independència no es demana, es pren.

Així doncs, si bé la situació kosovar és diferent a la de Catalunya, Euskal Herria o Galiza, estableix un nou precedent que permet creure que un dia, tots els pobles podran conviure lliures i units.

Osasuna!

Declaració d'Independència de Kosovë en català a càrrec d'Inforeflex;

http://www.geocities.com/inforeflex/kosovo.html

NO TIME FOR LOVE!!

A Euskal Herria són moltes les coses que estan passant aquests darrers mesos. Detencions, il·legalitzacions, processos sumaríssims contra el món de la cultura basca, etc. Un ambient d'ebullició que ha pres forma de vaga general pel dijous 14 de Febrer. Una vaga recolzada per la gran majoria dels partits polítics i sindicats, amb l'excepció d'aquells que tenen la seu dominant a Madrid. Però no vull parlar de la vaga, de les seves causes ni de les seves conseqüències. No pas. Solament pretenia solidaritzar-me amb una iniciativa dels blocaires bascos i que ha estat seguida per blocaires d'arreu del planeta conscienciats amb la situació a les terres basques i que té, com a lema principal, No time for love. Es tracta, simplement, de donar a conèixer les veus crítiques contra el procés que s'està duguent a terme a Euskal Herria.

There is no time for love in the basque country, please extend the solidarity

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna

No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad

No hi ha temps per l'amor al País Basc, escampa la solidaritat!

Osasuna!!

DIETARI DES DE L'EXILI VOLUNTARI A GASTEIZ, EH.; Hitz egin!!

S'han acabat els exàmens i sense temps per al descans tornem a començar. I mai millor dit. Són moltes les persones que al acabar el primer quatrimestre han tornat a casa. Per ells, i pels que ens quedem, em permetreu fer un petit homenatge (si se'n pot dir així).

Des de que vaig arribar, vaig tenir molt interès en integrar-me a la societat basca. Sempre, des de que vaig començar a tenir consciència social i política, he sentit una gran admiració per un poble que mai s'havia donat a tòrcer. La història, com a tots els pobles petits sotmesos a les directrius d'un Estat "superior", li ha propiciat més d'una sotregada. Elits forànies, però també locals han intentat, segle rere segle, sotmetre la voluntat de ser del poble basc. Una existència que seria impossible sense la pervivència d'uns trets que ens identifiquen com a poble; la cultura i la llengüa.

Cada cultura és una visió diferent del món, i les llengües, el mitjà que cada una de les cultures ha desenvolupat per a expressar la seva realitat. La diversitat cultural és el més gran llegat, per no dir l'únic, amb un valor real que l'ésser humà deixarà en aquest planeta un cop hagi desaparegut. Per això, defensar la seva supervivència no és un acte de superioritat, ni de nacionalisme intransigent, com uns ens ho volen vendre, sinó un acte de reivindicació de l'ésser humà. Un cop de puny a la taula per dir que tots som iguals i diferents a la vegada. Que el gris és el color de la humanitat. Per això, aprendre Euskara no és només un acte tòpic i típic d'un català que marxa a viure a Euskal Herria. Aprendre Euskara, així com aprendre a parlar qualsevol llengua "minoritària" del món, és un acte de solidaritat. Per entendre que tots som culpables quan una llengua mort abandonada a la selva amazones, a una illa del Pacífic o a una regió europea. I que tots som protagonistes de la defensa de cada una de les realitats culturals. Per això, se m'omple el cor d'alegria i d'esperança quan coneixes a una russa que parla català, i que comparteixes una assignatura de llengua basca amb suïssos, alemanys, russos, italians, quebequians, castellans, grecs, japonesos, polonesos, etc.

Tots en som protagonistes. Hitz egin!!! Parla!!

Mila esker eta osasuna!!

Altres sistemes per mirar de solucionar problemes

Les pròximes eleccions generals del més de març, dintre d’un clima de suposada crisi econòmica, es preveuen com una defensa aferrissada del PSOE sobre la feina feta durant aquest quatre anys de govern. En aquest sentit, no hagués estat una tasca gaire difícil començar a despotricar de la feina feta per l’executiva federal per mirar d’esgarrapar vots, sobretot els més centristes. Però lluny d’això, el PP s’ha acomodat a l’extrema dreta i a l’anticatalanisme fins al punt que sembla que Zaplana sigui ara dels més centrats. Els exemples són variats: l’adeu de Gallardón, l’arribada de Pizarro o el contracte pels immigrants proposat per Rajoi (www.undeclinable.blogspot.com).

 Amb aquest bipartidisme que regeix la vida democràtica a Madrid, es planteja difícil les eleccions del pròxim més i, encara més tèrbol es presenta el devenir de la pròxima legislatura. Cap dels dos partits sembla  realment preparat per governar. Arribat en aquest punt, es troba a faltar una estructura democràtica de qualitat en el sistema electoral espanyol. Tot sistema bipartidista té moltes mancances, però al Regne Unit podem trobar-hi vàries claus que milloren sensiblement la competència del nostre model parlamentari.

 La clau està en el sistema electoral, ja que cada escó del parlament surt de l’elecció d’un canditat en una circumscripció molt petita, és a dir, a l’estil presidencialista francés però multiplicat per tants escons com hi hagin al parlament. D’aquesta manera, i sobretot recolzat en els últims anys per la poca diferència entre dreta i esquerra a les illes britàniques, el diputat vencedor se suposa que és el candidat més competent i el que dóna la cara per la seva regió en qualsevol situació.

 Per tant, i de forma teòrica, la configuració final de qualsevol govern anglès ha de respondre a uns criteris basats en la eficiència, tot el contrari del que succeeix en el sistema espanyol, on el bipartidisme amb llistes tancades ens augura un govern pràcticament imposat, amb les úniques possibles petites variants dels nacionalsmes i IU. Aquest 9 de març n’hi ha molta gent que es sent incapaç de votar cap algun cantó, però al contrari del que pensava fa temps, no és per una falta d’identificació amb la Nació-Estat imposada, sinó per un falta d’identificació amb el sistema democràtic.

Primera història d'un salmó

Ei nanos! No per voler tapar la foto que el Borràs ha penjat de mi, actualitzo això una mica amb una home que vaig conèixer passejant per Copnhaguen un dia que fotia molt de vent. Vam decidir amb dos nanos que havia conegut a la residència el dia abans de passar el dia a la ciutat. Un és el Philipo, brasiler, i l'altre el Timotti, francés. Molt macos els dos, malgrat que el Timotti no té ni papa d'anglés i és molt xungo parlar amb ell. Total, que vam veure una plaça que sortia d'un dels carrers peatonals d'un dels carrers més importants de la ciutat (vaja, un Portal del Angel kilomètric) i resulta que vaig veure aquest home a l'estil Franco del Polònia. 

Aquest és el funadador de ciutat (això m'ho va dir la guia, no l'estatua, estar clar...). És el bisbe Absalon. d'aquells bisbes que maten als infidels. Saps, d'aquells bisbes que feien creuades, tot i que aquest li va donar per anar cap al nord. Imagineuvos quina manera d'extendre la paraula de Déu, que el crack va arribar a Copenhaquen, va construir una muralla i va començar a fer pagar peatge a tot quisqui que volgués creuar l'estret amb vaixell. I'daquí neix la ciutat. Estar clar que aquest figura es mereixia una estatua i una foto, com a mínim.  

A reveure Kike!!

El dia que es va pirar el Kike vaig prometre posar una gran foto. He tardat més del que a mi m'hauria agradat però aqui la teniu amb el seu corresponent text!

http://www.fotolog.com/depajareo/31550013

Per tu Enric!!

Experiment amb lletres. Escriptura automàtica sota els efectes dels sedants.

Estic orgullós de ser el primer que entra un conte al blog, tot i que no és el conte que escriuria amb les facultats mentals al 100%.

Com molts sabreu, pateixo d'un insomni força cruel des de setembre, agravat per haver deixat els antidepressius. Així que una d'aquestes nits vaig decidir buscar la son a partir de dos tranquilitzants, un somnífer i un sedant sense èxit i després, escrivint un conte a partir de la primera frase de cada capítol de "I, robot" d'Isaac Asimov.
Fent servir la tècnica de l'escriptura automàtica a partir d'estímuls (les frases del llibre) i sense conèixer-ne la posterior vaig intentar construir un relat amb argument (tot i que com veureu, és força pobre). L'experiment em va portar 20 minuts, ja em direu que us sembla.
Us deixo la definició que dóna la wikipedia de l'escriptura automàtica pels qui no estigueu familiaritzats amb el terme:

L'escriptura automàtica és una forma de fer que aflori el subconscient. Consisteix a situar el llapis sobre el paper i començar a escriure, deixant fluir els pensaments sense cap coerció moral, social ni de cap tipus. És un mètode defensat i usat principalment per André Breton i els surrealistes, en la primera meitat del segle XX, considerant que d'aquesta forma el jo del poeta es manifesta lliure de qualsevol repressió i deixant créixer el poder creador de l'home fora de qualsevol influx castrant.
El seu propòsit és vèncer la censura que s'exerceix sobre l'inconscient, gràcies a uns actes creatius no programats i sense sentit immediat per a la consciència, que escapen a la voluntat de l'autor. Llavors compon directament l'inconscient, alliberat de la censura.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escriptura_autom%C3%A0tica

L'original el vaig escriure a mà, l'he passat a l'ordinador sense corregir-ne les faltes d'ortografia ni les incongruències quant a temps verbals. Només n'he afegit la puntuació, que a l'original era pràcticament inexistent.
Òbviament, la trama és molt pobre (partia de res, no tenia cap idea sobre cap on tiraria el conte) i s'hi noten els efectes de la medicació. Però m'agradaria que em donessiu la vostra opinió sobre el resultat. Aquí us el deixo:

EL CEC DE PIONKI

He revisat les meves notes i no m’agraden. Estic assagut a la taula del fons d’un bar del Gòtic. És abril. Tarda-nit.

Penso en París i en el meu amor. L’amo fa tot el possible per fer-me fora súbtilment. M’ha pres el descafeinat que m’ha portat fa una hora i m’ha dit que convida la casa. Ara apaga les llums i desconnecta la màquina escurabutxaques. “Cierro”, m’espeta. Com si no fos evident. Li remugo alguna cosa qüestionant la reputació de la seva mare i evito mirar-lo.

- Noranta-vuit, noranta-nou i cent! – crida un home gran, borni, calb i amb barba. Me n’alegro de que al seu dia pogués haver anat a l’escola o de que disposi d’una connexió ADSL en condicions. Ambdues experiències em manquen. Tot i això duc a la meva carpeta rosa els plans per iniciar la IV Guerra Mundial i a la butxaca la primera moneda d’euro encunyada pel Banc Central de Bulgària. Amb una mica de sort se m’obriran totes les portes.

Espero el meu contacte, el cec de Pionki. Obviament seré l’encarregat de dur a terme el reconeixement mutu i iniciar les negociacions.

Un dels meus tòpics preferits és que amb l’excitació no s’hi guanya res, així que me n’alegro de no ser al costat de Joanna Krupa en aquests moments, en què el cec entra en escena amb dues bosses plenes de rap de la boqueria, una a cada mà. No puc evitar la temptació de fer-li la traveta com a forma de salutació cordial entre dos vells camarades. Es fa l’ofès d’una forma força convincent fins que l’informo de qui sóc i del contingut de la meva carpeta. Li demano disculpes per no haver-ne pogut acabar la traducció al braille a temps, al que em contesta que ell només és l’intermediari.

Em dóna un paper escrit en cirílic i m’adverteix que els dos amics han canviat de forma de pensar de mig any ençà. No perdo l’esperança. Aturo un taxi i hi pujo. Li dic que si arribem al cau dels músics en menys de vint minuts li presentaré la meva sogra, que regenta un pis d’estudiants universitàries que es paguen la carrera i el lloguer a costa de vendre el seu cos a degenerats com ell i li asseguro que el tractaran com un rei. M’adono que no haver anat a l’escola pot ser una de les causes de la meva ignorància quant als carrers de Barcelona, i un trajecte de minut i mig a peu el faig assagut còmodament un quart d’hora en companyia del meu nou amic, que no sap que no estic casat. Em cobra nou euros per la carrera i 22 en suplements. Li pago amb un bitllet de cinquanta, li agraeixo la seva professionalitat i li dic que es quedi amb el canvi. Li regalo un ram de nenúfars.

Les vacances al cau dels músics havien durat més de les dues setmanes previstes, però tot i això vaig trobar-lo obert. Un home de raça negra i accent moscovita em va saludar afectuosament i em va convidar a seure i beure alguna cosa. No em venia de gust res, però davant la seva insistència li dic que prendria encantat catorze cacaolats i un vodka rebaixat amb l’aigua que haguessin fet servir per fregar el terra. Tot sigui per quedar bé. Comença a riure, elogia el meu sentit de l’humor i em serveix un got amb l’aigua que han fet servir per fregar el terra. Li dono les gràcies.

Alfred Lanning seu al meu davant i encén amb cura el seu cigarret.
- Què m’has de dir, fill?
Els ulls se m’omplen de llàgrimes, l’abraço i l’omple de petons fins que m’informa que tot és un malentès. Per si de cas mantinc la meva mà sobre la seva, però m’adverteix que si no el deixo estar em trencarà tots els ossos, m’arrancarà la pell i en farà una corbata pel seu gos. El deixo estar i em bec el contingut del got que l’amable tutsi d’Stalingrad m’ha portat.

Em prenc una de les píldores que m’ajuden a comportar-me de forma menys folla i em fan veure com n’és d’absurda i inepte la resta de gent quan torno a pensar en París i la guerra.

Instintivament firlo el cap i veig el meu amor a la porta de la seva oficina, ordenant alfabèticament la seva col·lecció de discmans segons el nom del carrer de la botiga on els hagués comprat.
Només veure’m, em diu que se’n torna a Hiperbase. Penso que deu ser l’after de moda i em compadeixo d’ella per no adonar-se’n de que, si és que encara està obert, la happy hour haurà acabat. Alfred Lanning espera la meva resposta.

- Tampoc era això, -li explico- crec que la guerra haurà d’esperar i tu ja tens una edat.
Alfred Lanning tenia un cos atlètic, era un líder nat però havia nascut feia 23 anys. Segur que el vell borni i coix que m’havia trobat seria més eficaç. Almenys ell m’havia demostrat que sabia comptar fins a cent. Vaig agafar la carpeta i li vaig calar foc.

Corro a l’estudi del coordinador i la llenço a la seva xemeneia, una curiositat medieval. Lanning, el coordinador i el negre, a qui a partir d’ara anomenaré Dimitri, comencen a copejar-me i no sembla que pretenguin aturar-se fins que m’hagin deixat sense vida. Accepto agraït la seva pallissa pensant en que tot el mal que em puguin fer no arriba a una tercera part del que patiria el món amb una altra guerra. M’adono que em convertiré en un màrtir i recito en hebreu les darreres paraules de Saddam Hussein.

Penso en París i en el meu amor i en la vida que m’espera un cop hagi ressuscitat d’aquí a tres dies. De sobte tot es fa fosc i m’adono que m’havia equivocat de píldora.

No he tornat a veure el meu amor mai més. Va morir el mes passat, a l’edat de vuitanta-dos anys. Ara fa just un minut ha començat l’hivern a Ohio.


24 de gener del 2008

Forum Social Català

El cap de setmana passat, com ja vaig publicar en el seu moment, es va celebrar el Forum Social Català. Malgrat que cap de nosaltres hi va assistir (que jo tingui notícia), o potser per aquest precís motiu, crec que és interessant penjar el manifest conjunt que es va elaborar un cop finalitzada la trobada. A títol informatiu, es calcula que hi van participar unes 5.000 persones, que van prendre åart en 47 seminaris, 13 audiovisuals, 16 tallers, 7 exposicions i 3 assamblees. Aquest èxit es deu, en part, als 10.000 cartells i 10.000 'postal free' impresos arreu dels països catalans, així com les 5.000 descàrregues del youtube dels anuncis de promoció.

Tot això perqué ho poso? doncs perqué veguem que realment ha estat una cita que ha aplegat un gran volum de persones i d'on crec que, sense arribar ni molt menys a cap conclusió revolucionaria, han sorgit els trassats bàsics que seguiran pels pròxims anys moltes de les organitzacions que miren de fer un món més habitable. Potser no hi estarem d'acord en alguna de les delcaracions (només faltaria), però malgrat oferir poques novetats en l'aspecte reivndicatiu, val la pena saber quines segueixen sent les 'alternatives' al sistema.

Declaració de l'Assemblea de Moviments Socials del Fòrum Social Català
Barcelona, dissabte 26 de gener de 2008

Venim dels moviments socials de les comarques de Catalunya i d'altres llocs dels Països Catalans, per a trobar-nos durant aquest primer Fòrum Social Català, atenent la convocatòria del Dia d'Acció Global, acordada al Fòrum Social Mundial de Nairobi.

Som diversos i plurals, però compartim els valors i objectius reflectits a la Carta de Principis del Fòrum Social Mundial i a la Carta de l'Assemblea de Moviments Socials de Portoalegre.Vivim immersos en un model de vida injust, impossible de mantenir i indesitjable. El sistema patriarcal i capitalista, basat en un creixement irracional, no té en compte que els recursos del planeta són limitats. El sistema econòmic actual és, doncs, responsable del caos ecològic del planeta i de la nostra explotació sense precedents.

Volem un país on la pobresa, l'especulació i la precarietat desapareguin de les nostres vides. Exigim el manteniment i millora de les pensions públiques. Lluitem perquè el dret a uns ingressos que permetin viure, a una ocupació estable i a un salari digne siguin una realitat i no simples declaracions dels governs de torn.

Ens oposem als acomiadaments i als tancaments i deslocalitzacions d'empreses, que estan destruint el teixit productiu català.Volem un país on les dones puguin ser lliures i iguals. Denunciem i rebutgem la violència masclista. Donem suport la campanya del moviment feminista pel dret a l'avortament lliure i gratuït i exigim que cessi la fustigació i la criminalització de les dones que han avortat.

Volem construir una societat no patriarcal, sense discriminacions i on tothom pugui desenvolupar lliurement la seva sexualitat.

Estem contra la privatització dels serveis públics. Reclamem uns serveis bàsics, com són el transport, l'aigua i l'energia, públics i de qualitat. Ens oposem a la recent llei de reforma del Institut Català de la Salut i a l'anunciada Llei de l'Educació de Catalunya, ja que obren les portes a la privatització de les xarxes públiques de la sanitat i de l'ensenyament. Donem suport a la campanya en defensa de l'ensenyament públic, gratuït, coeducatiu, laic i de qualitat, que comença amb la vaga del 14 de febrer.

Volem una societat que respecti els drets de la infància, i un sistema educatiu que els estimuli a construir una realitat on la llibertat i la fraternitat siguin els valors principals. Defensem els drets dels discapacitats i reclamem polítiques que impedeixin qualsevol discriminació i facilitin la seva plena integració.

Rebutgem el model de ciutat aparador que se'ns intenta imposar, en benefici d'una minoria especuladora, i defensem pobles i ciutats que garanteixi el benestar dels seus habitants, i el dret a un habitatge digne i assequible. Rebutgem el Pla Nacional de l'Habitatge, per no ser una solució al problema. Ens oposem a la privatització dels espais públics i donem suport a l'ocupació d'habitatges i locals buits. Lluitem perquè
els nostres pobles i ciutats siguin espai de drets i llibertats i exigim la derogació de les ordenances del civisme.

La guerra és la conseqüència més dura de l'imperialisme i de les polítiques neoliberals. La guerra de l'Iraq, l'Afganistan i el Líban, l'ocupació de Palestina, les guerres de l'Àfrica, entre d'altres, continuen sent el major drama de la humanitat. Volem una Catalunya que rebutgi la guerra i lluiti per arribar a una pau justa en tots els conflictes bèl·lics actuals. L'abolició del deute extern, la prohibició d'exportar armes i l'ajuda internacional no condicionada, són elements que, sens dubte, contribuiran a acabar amb les guerres i la fam al món.

Rebutgem les successives rebaixes impositives a les empreses i rentes del capital que carreguen el pes fiscal sobre el consum i les rentes del treball i defensem els impostos directes que incideixin sobre els més rics. També denunciem la lacra que sobre el sistema impositiu i la humanitat suposen els paradisos fiscals.

Lluitem contra el racisme i la xenofòbia. Defensem els drets dels immigrants, el dret a la lliure circulació i a la ciutadania de residència. Ens oposem a l'expulsió d'immigrants
i als centres d'internament, i també a la criminalització de les persones per motiu del seu origen.

En gran part, el nostre model de vida es basa en l'explotació dels recursos energètics fòssils i finits com el petroli, el gas, el carbó i l'urani, que cada com és estan i estaran en declivi. Tard o d'hora, doncs, haurem d'aprendre a viure amb una nova cultura de l'energia, perquè tota la tecnologia del món no podrà aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes.

Volem assegurar el futur de l'agricultura, lliure de transgènics i que garanteixi la nostra sobirania alimentària, enfront de les multinacionals, que controlen la producció, distribució i venda de la major part dels aliments que consumim. Rebutgem les polítiques que afavoreixen els agrocombustibles, pels seus efectes negatius sobre milions de persones, ja que redueixen i encareixen els aliments bàsics.

Rebutgem la retallada de les llibertats i la vulneració dels drets humans que, amb el pretext de la lluita contra el terrorisme, estem patint. Reclamem la derogació de la Llei de partits polítics. Denunciem la repressió i criminalització dels moviments socials que s'oposen a les polítiques neoliberals, que els últims mesos han patit especialment els treballadors en lluita, el moviment okupa i els activistes contra la monarquia.

Volem que es respecti el dret dels Països Catalans i la resta de pobles del món a exercir el dret democràtic a l'autodeterminació.

Rebutgem el model de construcció europeu i denunciem que l'Acord de Lisboa estigui imposant, de forma antidemocràtica, les mateixes polítiques neoliberals rebutjades per molts ciutadans i ciutadanes en els referèndums que es van celebrar sobre el projecte de Constitució Europea.

Lluitem contra un sistema econòmic basat en l'explotació que ens condemna a la precarietat. Volem deixar de viure explotats per un sistema que sembla que no té cares, però que sabem clarament que no és producte d'una mà invisible.

Hem de trencar el consens neoliberal de la classe política, els poders econòmics i els grans mitjans de comunicació, que intenten imposar un pensament únic, que defensa la inevitabilitat del sistema actual i nega que altre món és possible.

Des de l'Assemblea de Moviments Socials catalans, cridem a donar suport a les jornades de lluita convocades internacionalment:

8 de març – Dia de la Dona Treballadora

15 de març – Ara, com fa 5 anys.... NO a la guerra!

1 de maig – Pels drets socials i laborals i contra la precarietat

També fem una crida a participar activament a totes les campanyes i mobilitzacions, que, fruit dels treballs i debats desenvolupats al Fòrum Social Català, figuren a l'agenda dels moviments socials.

TAL DIA COM AVUI... II

El dia 26 de Gener és una data de nombrosos aniversaris, sobretot al nostre país. Amb el temps just i sense poder fer-ne un anàlisi tal com es mereixen, citaré alguns d'aquests fets. Alguns, força importants, i que marcarien l'esdevenir de Catalunya.

Tal dia com avui de l'any 1641, en plena Guerra dels Segadors i amb les tropes de Felip IV assetjant la ciutat de Barcelona, l'exèrcit català derrotava l'exèrcit comandat pel Marquès de los Vélez en l'anomenada batalla de Montjuïc. Feia pocs dies que la recentment proclamada República Catalana de Pau Claris s'havia posat sota l'obediència de Lluis XIII de França (23 de Gener de 1641). Pau Claris moriria pocs dies després, i els nous dirigents foren incapaços d'aturar els excessos dels militars francesos. Hom sap que, en aquest cas, el remei fou pitjor que la malaltia.

Fent un salt en el temps, tal dia com avui de l'any 1939, les tropes franquistes entraven a la ciutat de Barcelona. Ja res podia aturar la derrota, la qual es concretaria l'1 d'Abril amb el comunicat del dictador. D'aquesta manera començava l'etapa més fosca de la història recent i de la qual encara en queden moltes restes.

Finalment, tal dia com avui de 1979, en plena Transició, Martí Marcó, un jove de 20 anys era amatrellat per la Policia Nazional quan intentava fugir d'un control. El jove, militant de les JERC i d'Estat Català, fou un dels embrions del que aleshores encara es desconeixia i que s'anomenaria Terra Lliure. Sembla a ser que els individus d'aquell escamot anaven a realitzar un atracament a un transport de fons de Banca Catalana quan un control de la policia els va fer aturar. Martí Marcó moriria tres dies després.

Coincidint amb aquesta fatídica data del 26 de Gener, a partir de l'any 1987, l'MDT (Moviment en Defensa de la Terra) primer i Catalunya Lliure després (1990), organitzarien el dia del Soldat Català.

Que els homenatges que es reten avui arreu del país no siguin d'excusa per criminalitzar als moviments que fins ara i per sempre creuen en un món més lliure.

Digueu-me.

Podeu veure a la primera llum de l’alba allò que hem hissat amb orgull

a l’hora del crepuscle?
La senyera estelada i llistada

surarà triomfant

sobre la terra dels lliures

i la pàtria dels valents.

Martí Marcó

Salut!!