Com ja haureu llegit i escoltat molts de vosaltres, dimarts passat unes poques desenes d'alumnes de la meva estimada facultat van atrinxerar-se dins d'aquesta. A la fotografia podeu veure el moment en que els cossos de seguretat prenien contacte amb aquest grup de joves que, de forma pacífica, protestaven contra un decret tan injust com vexatori vers els estudiants, el que anomenem Procés de Bolonya.
De la filera de joves asseguts, el que queda més a l'esquerra de la imatge sóc jo. Deixeu-me, doncs, donar una breu visió dels fets des de dins, una visió extremadament personal.
No a Bolonya. L'inici del tancament.
Dimarts 4 de març es va dur a terme a la universitat un cercavila, una petita manifestació interna de la UAB que recorria totes les facultats, activitat emmarcada dins la Setmana de Lluita contra el Reial Decret, la LOU i, en general, tot el que són els Processos de Bolonya, amb els quals confio que no hi estigueu d'acord.
El tema és que una comissió d'una Assemblea de la meva facultat, la de Filosofia i Lletres, va decidir aprofitar l'avinentesa per assaltar unes obres i obtenir material per formar barricades als accessos de la citada facultat, i així buidar-la i clausurar-la, formant una petita resistència pacífica en el seu interior. No vaig assabentar-me de l'existència de tal Cercavila, i encara menys imaginava que s'estigués maquinant una acció com aquesta.
He de dir que portava temps certament desencantat amb la lluita contra Bolonya, la meva presència en l'Assemblea havia anat minvant. Vaig anar a classe, i en sortir em vaig trobar amb que no gaire més de mitja dotzena d' encaputxats estaven formant barricades a les entrades de l'edifici, mentre diversos coneguts i amics de l'Assemblea recorrien les classes i els despatxos de tota la facultat alertant que les classes quedaven suspeses i la facultat tancada. Vaig solidaritzar-me immediatament amb ells, procurant col·laborar en l'operació "neteja".
Un cop tots fora, es va explicar als sorpresos alumnes el motiu i la naturalesa de tot el que estava passant, i es va instar a qui ho desitgés per participar en la protesta. La qüestió és que uns havien de tancar-se a dintre mentre molts altres feien pressió a fora, aturant el funcionament de la vida acadèmica de la facultat. La protesta fou un èxit.
El cas és que vaig decidir unir-me al grup de tancats. Fa temps que estic força indignat per les transformacions que desgraciadament patirà la universitat pública en breu. Participar en algunes assemblees i manifestacions em resultava cada vegada més frustrant i inútil, necessitava sentir que lluitava de forma més directa i real contra Bolonya, i sense esperar-ho em vaig trobar enmig de la situació idònia.
Volia que el nostre rebuig cap a una injustícia d'una magnitud tan gran tingués més ressò, que se'ns prengués més seriosament. Les recollides de firmes, les cartes a les autoritats, les manifestacions... tots els mètodes de protesta convencionals i legals feia temps que estaven esgotats, les autoritats, així com els mitjans de comunicació, no sabien dignat ni tan sols a fer esment de tal problemàtica. Pensava, i penso, seriosament, que calia fer un pas endavant, dur a terme una acció que fos impossible de ser silenciada.
Un cop tancats, em vaig gratament sorprendre del funcionament de tot plegat. Érem 40 que havíem decidit no sortir d'allà fins que el rector no satisfés unes demandes mínimes, o fins que ens traguessin per la força.
Els objectius eren: establir una conversa i negociació amb el cabró del rector, i aguantar fins que les televisions i diaris fessin eco del que estava passant, sense fer ús en cap cas de la violència física, per tal de conscienciar a un major nombre d'estudiants sobre la importància que té per al nostre futur l'aprovació d'aquesta fatídica llei (el que en termes anarquistes seria la Propaganda pel Fet).
Tot es decidia per mitjà d'assemblees constituïdes de forma continuada cada vegada que hi havia novetats, teníem estudiants de dret que ens assessoraven, un canal obert amb el rector per dur a terme negociacions i un ampli suport (de centenars) a fora de la facultat. Un gruixut i insonoritzat vidre ens separava de l'exterior, amb una petita porta que ens hi comunicava, per on arribaven les informacions i els queviures. Poc a poc van anar arribant periodistes: ens van filmar, vam deixar passar de forma ordenada a fotògrafs acreditats, es va fer una roda de premsa... El nombre de suports a l'exterior va anar en augment.
Amenaces del Rectorat. Arriben els Gossos.
Del rector només arribava un missatge: "O desallotgeu en 10 minuts o envio els Mossos". Democràticament, em refereixo a l'autèntica i genuïna democràcia, vam decidir que ja només podíem reforçar les barricades i esperar que la policia ens tragués per la força. Les negociacions estaven suspeses, de fet mai van existir, era com parlar amb una paret.
Efectivament, era una batalla perduda. Només dubtàvem si els mossos ens pegarien o no, si ens detindrien o no, què ens farien? Podríem marxar a casa tan tranquils? Tothom qui ho desitgés podia abandonar marxant per una finestra estratègicament situada, que va romandre oberta en tot moment. Els que no marxessin per allà ho farien acompanyats pels agents antiavalot.
Òbviament no confiàvem en que es revocaria el Procés, la finalitat era fer sentir el rebuig, guanyar solidaritat per la causa, l'objectiu era la Propaganda pel Fet! Així que vam arreplegar tot el mobiliari de les aules i els vestíbuls, i els vam amuntegar per tots els accessos. Com més els costés entrar més temps duraria tot plegat, i per tant més eco tindrien els nostres actes.
Obviant molts detalls, per a mi importants i inoblidables, però per a vosaltres pot ser avorrits, passo al final del relat. Després de set hores de reclusió, els Mossos van fer acte de presència. És sabut que les universitats són territori vetat per als cossos de seguretat, no poden i no han d'entrar-hi, és un dret nostre, de tots els estudiants. Les facultats han de ser territoris lliures, on cadascú actuï com millor li sembli, on la llei sigui la dels estudiants i no la dels polítics partidistes i egoistes.
La irrupció dels antiavalot constitueix un greu atemptat contra els nostres drets, per a mi és molt greu, i feia molts anys que no se'ns propinava tal agressió. Una protesta pacífica ha des ser contestada amb diàleg per part de les autoritats, encara que els mètodes siguin un xic radicals, ja que protestar és un dret inalienable i la radicalització és fruit del seu menyspreu. El diàleg se'ns va negar, com és moda entre els polítics d'avui dia, i enlloc d'això van ser expulsats com brossa dels nostres passadissos.
Sorprenentment, el primer que van fer els policies va ser carregar contra les aproximadament 500 persones que jeien a la plaça de la facultat. Restaven ajaguts en un espai obert i públic, res més innocent que això. Dotze d'ells van haver de ser hospitalitzats, des de dins vam testimoniar histèrics com propinaven cops i empentes als companys que esperaven fora en solidaritat amb els que estàvem dins. Els Gossos fins i tot van trencar les vidrieres que abans esmentava, a causa de la brutalitat amb que acorralaven els innocents joves que havien decidit passar tranquil·lament la tarda i el vespre en una plaça de la universitat.
Nosaltres ja estàvem rodejats d'agents, esperant que decidissin què fer amb nosaltres, mentre ens provocaven i reien. Un cop expulsats els centenars de testimonis que des de la plaça exterior ens veien, van desallotjar els tres fotògrafs que ens havien promès que es quedarien per donar fe de tot el que ens fessin. Trenta-u formàvem una cadena humana, i sis es van encadenar a una barana. Teníem una mica de por, però evitàvem fer-li cas cridant improperis contra els policies, consignes de la protesta, insults contra els responsables d'aquella protesta desmesurada, etc.
Eren veus que es sumaven al clamor exterior dels colpejats. Als tancats ens van fer una mica de mal, no gaire, només ens van tractar com a un ramat i/o com a sacs de pinço. Curiosament van rebre força més els de fora, increïble, els que estaven fent una acció que fins i tot la seva llei contempla.
A dins vam ser identificats i enregistrats per la policia, el secretari general de la universitat afirma que hi haurà conseqüències... Finalment ens van lliurar a la multitud com a delinqüents, van ser moments de ràbia, també d'emoció.
Conseqüències. Repercussió mediàtica.
Les conseqüències d'aquest tipus d'accions mai són les que un somia, el sistema no canvia... Però no s'ha de menysprear que a l'endemà 1500 estudiants van decidir no anar a classe per protestar davant del rectorat, i cedir un megàfon al màxim responsable per a que de forma immediata es disculpés per la desmesurada i il·legal repressió exercida, així com per a que fes pública davant dels estudiant la seva dimissió. La seva cara, davant la multitud, era de pòquer. No se li va tocar ni un pèl.
Tampoc vull desvincular el fet que més de 5000 estudiants, xifres del Periódico, acudissin a la clàssica manifestació de la Plaça Universitat, tenint en compte que en l'anterior no es va arribar a la xifra de 2000 manifestants i que es va fer esment de forma repetida sobre la intrusió de la policia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.
En definitiva, em sento orgullós per haver pres part en una acció que per fi ha tingut cert ressò, encara que sigui petit, i tenint en compte que jo m'ho vaig trobar per que molts han estat treballant-hi des de fa temps, i que érem molts, a dins i a fora, els que vam fer possible, amb igualtat de mèrits, aquesta gesta. El sentiment d'orgull és, per tant, minso, o més ben dit, àmpliament compartit. Ara bé, és una satisfacció que mai ningú em podrà robar.
Ara toca no afluixar, que això no quedi com un fet aïllat, cal posar-se les piles, i jo el primer!!
