Avui hem vist com el Molt Honorable Montilla feia pública la seva postura respecte el finançament de Catalunya i, a sobre, s’ha titllat el gest ‘d’ofensiva mediàtica’. Després d’uns dies reclamant que el President es posicionés en aquest aspecte, resulta que acaba sucumbint a les pressions dels departaments de comunicació i accedeix a posar el crit al cel per reclamar el que suposadament ja estava pactat. I el més estrany és que això dinamitza l’actualitat política al país. Unes simples declaracions obvies del President de Catalunya, després de certes especulacions, són suficients per engegar un maquinària periodística que, no ens enganyem, té uns objectius ben definits.
Entrar a valorar si la reclamació és justa o no em sembla fora de lloc aquí, ja que estic segur que cadascú és capaç de formar-se la seva pròpia idea. El que vull subratllar és l’absurditat d’aquest sistema, el d’anunciar les coses a través dels mitjans com a font principal. I això és aplicable al Montilla, al Barça, al Bush i al Tomate. Els mitjans uneixen l’elit amb el poble, però no s’ha d'abusar d'aquest estri. Hi ha coses que s’han de parlar cara a cara. Si el President de Catalunya no és capaç de plantar-se davant de Zapatero i dir-li les coses a la cara, que no utilitzi el mitjans perquè llavors sento vergonya de la meva professió, em sento utilitzat i partícep d’un joc que sembla no aporta beneficis.
Esperem que tinguem finançament, esperem que la crisi econòmica global la puguem solucionar a la catalana i, sobretot, esperem poder anunciar-ho per la premsa sense pressions i sense manipulacions, senzillament amb uns resultats objectius dels quals valorar la feina ben feta.
1 comentari:
M'agradaria apuntar que m'he adonat (gràcies a Enric Juliana) que la ofensiva mediàtica va començar des d'Espanya. Els arguments segueixent sent els mateixos, i tot i no tirar la primera pedra, la pedra es tira igual, així que mantinc tot el que he dit
Publica un comentari a l'entrada