Estic orgullós de ser el primer que entra un conte al blog, tot i que no és el conte que escriuria amb les facultats mentals al 100%.
Com molts sabreu, pateixo d'un insomni força cruel des de setembre, agravat per haver deixat els antidepressius. Així que una d'aquestes nits vaig decidir buscar la son a partir de dos tranquilitzants, un somnífer i un sedant sense èxit i després, escrivint un conte a partir de la primera frase de cada capítol de "I, robot" d'Isaac Asimov.
Fent servir la tècnica de l'escriptura automàtica a partir d'estímuls (les frases del llibre) i sense conèixer-ne la posterior vaig intentar construir un relat amb argument (tot i que com veureu, és força pobre). L'experiment em va portar 20 minuts, ja em direu que us sembla.
Us deixo la definició que dóna la wikipedia de l'escriptura automàtica pels qui no estigueu familiaritzats amb el terme:
L'escriptura automàtica és una forma de fer que aflori el subconscient. Consisteix a situar el llapis sobre el paper i començar a escriure, deixant fluir els pensaments sense cap coerció moral, social ni de cap tipus. És un mètode defensat i usat principalment per André Breton i els surrealistes, en la primera meitat del segle XX, considerant que d'aquesta forma el jo del poeta es manifesta lliure de qualsevol repressió i deixant créixer el poder creador de l'home fora de qualsevol influx castrant.
El seu propòsit és vèncer la censura que s'exerceix sobre l'inconscient, gràcies a uns actes creatius no programats i sense sentit immediat per a la consciència, que escapen a la voluntat de l'autor. Llavors compon directament l'inconscient, alliberat de la censura.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escriptura_autom%C3%A0tica
L'original el vaig escriure a mà, l'he passat a l'ordinador sense corregir-ne les faltes d'ortografia ni les incongruències quant a temps verbals. Només n'he afegit la puntuació, que a l'original era pràcticament inexistent.
Òbviament, la trama és molt pobre (partia de res, no tenia cap idea sobre cap on tiraria el conte) i s'hi noten els efectes de la medicació. Però m'agradaria que em donessiu la vostra opinió sobre el resultat. Aquí us el deixo:
EL CEC DE PIONKI
He revisat les meves notes i no m’agraden. Estic assagut a la taula del fons d’un bar del Gòtic. És abril. Tarda-nit.
Penso en París i en el meu amor. L’amo fa tot el possible per fer-me fora súbtilment. M’ha pres el descafeinat que m’ha portat fa una hora i m’ha dit que convida la casa. Ara apaga les llums i desconnecta la màquina escurabutxaques. “Cierro”, m’espeta. Com si no fos evident. Li remugo alguna cosa qüestionant la reputació de la seva mare i evito mirar-lo.
- Noranta-vuit, noranta-nou i cent! – crida un home gran, borni, calb i amb barba. Me n’alegro de que al seu dia pogués haver anat a l’escola o de que disposi d’una connexió ADSL en condicions. Ambdues experiències em manquen. Tot i això duc a la meva carpeta rosa els plans per iniciar la IV Guerra Mundial i a la butxaca la primera moneda d’euro encunyada pel Banc Central de Bulgària. Amb una mica de sort se m’obriran totes les portes.
Espero el meu contacte, el cec de Pionki. Obviament seré l’encarregat de dur a terme el reconeixement mutu i iniciar les negociacions.
Un dels meus tòpics preferits és que amb l’excitació no s’hi guanya res, així que me n’alegro de no ser al costat de Joanna Krupa en aquests moments, en què el cec entra en escena amb dues bosses plenes de rap de la boqueria, una a cada mà. No puc evitar la temptació de fer-li la traveta com a forma de salutació cordial entre dos vells camarades. Es fa l’ofès d’una forma força convincent fins que l’informo de qui sóc i del contingut de la meva carpeta. Li demano disculpes per no haver-ne pogut acabar la traducció al braille a temps, al que em contesta que ell només és l’intermediari.
Em dóna un paper escrit en cirílic i m’adverteix que els dos amics han canviat de forma de pensar de mig any ençà. No perdo l’esperança. Aturo un taxi i hi pujo. Li dic que si arribem al cau dels músics en menys de vint minuts li presentaré la meva sogra, que regenta un pis d’estudiants universitàries que es paguen la carrera i el lloguer a costa de vendre el seu cos a degenerats com ell i li asseguro que el tractaran com un rei. M’adono que no haver anat a l’escola pot ser una de les causes de la meva ignorància quant als carrers de Barcelona, i un trajecte de minut i mig a peu el faig assagut còmodament un quart d’hora en companyia del meu nou amic, que no sap que no estic casat. Em cobra nou euros per la carrera i 22 en suplements. Li pago amb un bitllet de cinquanta, li agraeixo la seva professionalitat i li dic que es quedi amb el canvi. Li regalo un ram de nenúfars.
Les vacances al cau dels músics havien durat més de les dues setmanes previstes, però tot i això vaig trobar-lo obert. Un home de raça negra i accent moscovita em va saludar afectuosament i em va convidar a seure i beure alguna cosa. No em venia de gust res, però davant la seva insistència li dic que prendria encantat catorze cacaolats i un vodka rebaixat amb l’aigua que haguessin fet servir per fregar el terra. Tot sigui per quedar bé. Comença a riure, elogia el meu sentit de l’humor i em serveix un got amb l’aigua que han fet servir per fregar el terra. Li dono les gràcies.
Alfred Lanning seu al meu davant i encén amb cura el seu cigarret.
- Què m’has de dir, fill?
Els ulls se m’omplen de llàgrimes, l’abraço i l’omple de petons fins que m’informa que tot és un malentès. Per si de cas mantinc la meva mà sobre la seva, però m’adverteix que si no el deixo estar em trencarà tots els ossos, m’arrancarà la pell i en farà una corbata pel seu gos. El deixo estar i em bec el contingut del got que l’amable tutsi d’Stalingrad m’ha portat.
Em prenc una de les píldores que m’ajuden a comportar-me de forma menys folla i em fan veure com n’és d’absurda i inepte la resta de gent quan torno a pensar en París i la guerra.
Instintivament firlo el cap i veig el meu amor a la porta de la seva oficina, ordenant alfabèticament la seva col·lecció de discmans segons el nom del carrer de la botiga on els hagués comprat.
Només veure’m, em diu que se’n torna a Hiperbase. Penso que deu ser l’after de moda i em compadeixo d’ella per no adonar-se’n de que, si és que encara està obert, la happy hour haurà acabat. Alfred Lanning espera la meva resposta.
- Tampoc era això, -li explico- crec que la guerra haurà d’esperar i tu ja tens una edat.
Alfred Lanning tenia un cos atlètic, era un líder nat però havia nascut feia 23 anys. Segur que el vell borni i coix que m’havia trobat seria més eficaç. Almenys ell m’havia demostrat que sabia comptar fins a cent. Vaig agafar la carpeta i li vaig calar foc.
Corro a l’estudi del coordinador i la llenço a la seva xemeneia, una curiositat medieval. Lanning, el coordinador i el negre, a qui a partir d’ara anomenaré Dimitri, comencen a copejar-me i no sembla que pretenguin aturar-se fins que m’hagin deixat sense vida. Accepto agraït la seva pallissa pensant en que tot el mal que em puguin fer no arriba a una tercera part del que patiria el món amb una altra guerra. M’adono que em convertiré en un màrtir i recito en hebreu les darreres paraules de Saddam Hussein.
Penso en París i en el meu amor i en la vida que m’espera un cop hagi ressuscitat d’aquí a tres dies. De sobte tot es fa fosc i m’adono que m’havia equivocat de píldora.
No he tornat a veure el meu amor mai més. Va morir el mes passat, a l’edat de vuitanta-dos anys. Ara fa just un minut ha començat l’hivern a Ohio.
24 de gener del 2008
Fent servir la tècnica de l'escriptura automàtica a partir d'estímuls (les frases del llibre) i sense conèixer-ne la posterior vaig intentar construir un relat amb argument (tot i que com veureu, és força pobre). L'experiment em va portar 20 minuts, ja em direu que us sembla.
Us deixo la definició que dóna la wikipedia de l'escriptura automàtica pels qui no estigueu familiaritzats amb el terme:
L'escriptura automàtica és una forma de fer que aflori el subconscient. Consisteix a situar el llapis sobre el paper i començar a escriure, deixant fluir els pensaments sense cap coerció moral, social ni de cap tipus. És un mètode defensat i usat principalment per André Breton i els surrealistes, en la primera meitat del segle XX, considerant que d'aquesta forma el jo del poeta es manifesta lliure de qualsevol repressió i deixant créixer el poder creador de l'home fora de qualsevol influx castrant.
El seu propòsit és vèncer la censura que s'exerceix sobre l'inconscient, gràcies a uns actes creatius no programats i sense sentit immediat per a la consciència, que escapen a la voluntat de l'autor. Llavors compon directament l'inconscient, alliberat de la censura.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escriptura_autom%C3%A0tica
L'original el vaig escriure a mà, l'he passat a l'ordinador sense corregir-ne les faltes d'ortografia ni les incongruències quant a temps verbals. Només n'he afegit la puntuació, que a l'original era pràcticament inexistent.
Òbviament, la trama és molt pobre (partia de res, no tenia cap idea sobre cap on tiraria el conte) i s'hi noten els efectes de la medicació. Però m'agradaria que em donessiu la vostra opinió sobre el resultat. Aquí us el deixo:
EL CEC DE PIONKI
He revisat les meves notes i no m’agraden. Estic assagut a la taula del fons d’un bar del Gòtic. És abril. Tarda-nit.
Penso en París i en el meu amor. L’amo fa tot el possible per fer-me fora súbtilment. M’ha pres el descafeinat que m’ha portat fa una hora i m’ha dit que convida la casa. Ara apaga les llums i desconnecta la màquina escurabutxaques. “Cierro”, m’espeta. Com si no fos evident. Li remugo alguna cosa qüestionant la reputació de la seva mare i evito mirar-lo.
- Noranta-vuit, noranta-nou i cent! – crida un home gran, borni, calb i amb barba. Me n’alegro de que al seu dia pogués haver anat a l’escola o de que disposi d’una connexió ADSL en condicions. Ambdues experiències em manquen. Tot i això duc a la meva carpeta rosa els plans per iniciar la IV Guerra Mundial i a la butxaca la primera moneda d’euro encunyada pel Banc Central de Bulgària. Amb una mica de sort se m’obriran totes les portes.
Espero el meu contacte, el cec de Pionki. Obviament seré l’encarregat de dur a terme el reconeixement mutu i iniciar les negociacions.
Un dels meus tòpics preferits és que amb l’excitació no s’hi guanya res, així que me n’alegro de no ser al costat de Joanna Krupa en aquests moments, en què el cec entra en escena amb dues bosses plenes de rap de la boqueria, una a cada mà. No puc evitar la temptació de fer-li la traveta com a forma de salutació cordial entre dos vells camarades. Es fa l’ofès d’una forma força convincent fins que l’informo de qui sóc i del contingut de la meva carpeta. Li demano disculpes per no haver-ne pogut acabar la traducció al braille a temps, al que em contesta que ell només és l’intermediari.
Em dóna un paper escrit en cirílic i m’adverteix que els dos amics han canviat de forma de pensar de mig any ençà. No perdo l’esperança. Aturo un taxi i hi pujo. Li dic que si arribem al cau dels músics en menys de vint minuts li presentaré la meva sogra, que regenta un pis d’estudiants universitàries que es paguen la carrera i el lloguer a costa de vendre el seu cos a degenerats com ell i li asseguro que el tractaran com un rei. M’adono que no haver anat a l’escola pot ser una de les causes de la meva ignorància quant als carrers de Barcelona, i un trajecte de minut i mig a peu el faig assagut còmodament un quart d’hora en companyia del meu nou amic, que no sap que no estic casat. Em cobra nou euros per la carrera i 22 en suplements. Li pago amb un bitllet de cinquanta, li agraeixo la seva professionalitat i li dic que es quedi amb el canvi. Li regalo un ram de nenúfars.
Les vacances al cau dels músics havien durat més de les dues setmanes previstes, però tot i això vaig trobar-lo obert. Un home de raça negra i accent moscovita em va saludar afectuosament i em va convidar a seure i beure alguna cosa. No em venia de gust res, però davant la seva insistència li dic que prendria encantat catorze cacaolats i un vodka rebaixat amb l’aigua que haguessin fet servir per fregar el terra. Tot sigui per quedar bé. Comença a riure, elogia el meu sentit de l’humor i em serveix un got amb l’aigua que han fet servir per fregar el terra. Li dono les gràcies.
Alfred Lanning seu al meu davant i encén amb cura el seu cigarret.
- Què m’has de dir, fill?
Els ulls se m’omplen de llàgrimes, l’abraço i l’omple de petons fins que m’informa que tot és un malentès. Per si de cas mantinc la meva mà sobre la seva, però m’adverteix que si no el deixo estar em trencarà tots els ossos, m’arrancarà la pell i en farà una corbata pel seu gos. El deixo estar i em bec el contingut del got que l’amable tutsi d’Stalingrad m’ha portat.
Em prenc una de les píldores que m’ajuden a comportar-me de forma menys folla i em fan veure com n’és d’absurda i inepte la resta de gent quan torno a pensar en París i la guerra.
Instintivament firlo el cap i veig el meu amor a la porta de la seva oficina, ordenant alfabèticament la seva col·lecció de discmans segons el nom del carrer de la botiga on els hagués comprat.
Només veure’m, em diu que se’n torna a Hiperbase. Penso que deu ser l’after de moda i em compadeixo d’ella per no adonar-se’n de que, si és que encara està obert, la happy hour haurà acabat. Alfred Lanning espera la meva resposta.
- Tampoc era això, -li explico- crec que la guerra haurà d’esperar i tu ja tens una edat.
Alfred Lanning tenia un cos atlètic, era un líder nat però havia nascut feia 23 anys. Segur que el vell borni i coix que m’havia trobat seria més eficaç. Almenys ell m’havia demostrat que sabia comptar fins a cent. Vaig agafar la carpeta i li vaig calar foc.
Corro a l’estudi del coordinador i la llenço a la seva xemeneia, una curiositat medieval. Lanning, el coordinador i el negre, a qui a partir d’ara anomenaré Dimitri, comencen a copejar-me i no sembla que pretenguin aturar-se fins que m’hagin deixat sense vida. Accepto agraït la seva pallissa pensant en que tot el mal que em puguin fer no arriba a una tercera part del que patiria el món amb una altra guerra. M’adono que em convertiré en un màrtir i recito en hebreu les darreres paraules de Saddam Hussein.
Penso en París i en el meu amor i en la vida que m’espera un cop hagi ressuscitat d’aquí a tres dies. De sobte tot es fa fosc i m’adono que m’havia equivocat de píldora.
No he tornat a veure el meu amor mai més. Va morir el mes passat, a l’edat de vuitanta-dos anys. Ara fa just un minut ha començat l’hivern a Ohio.
24 de gener del 2008
6 comentaris:
Uri-Uri!!! :)
Hemos leido tu historia y nos ha encantado, a mi en particular me ha costado un poco entenderlo, por eso de que estaba en catalán, pero de verdad, nuestras felicitaciones.
Jordison y yo creemos que tendrías que escribir más a menudo o al menos enseñarnoslo.
Un besito desde Alicante!!
mua!
Deu ni do Uri, està molt bé.
Tens un inconscient capaç de pensar en nenúfars i això, la veritat, val molt la pena. Gran moment del teu inconscient també el dels 14 cacaolats i el vdoka rebaixat, jajajaja, m'he partit.
També m'ha encantat que acabis amb l'hivern d'Ohaio, un poble al que li tinc especial estima gr+aces a una taja absurda amb el guillem i el Borja (de la qual n'hi han proes i les té el Guillem)
mola molt, en serio. el pròxim, a veure si és un amb algun estat més presentable i flipem ja en pepinillus de colors
Crec que en cap moment he sabut què passava, ni he pillat gaire el fil... tot i que d'això es tracta, i fa gràcia veure els elements subrealistes que van sortint.
A més, està molt ben escrita, de veritat, i hi ha moments molt divertits!!
Si no pots dormir, escriu company! Però de forma conscient si pot ser...
Salut!
Déu n'hi do!!! Quin paio aquest Oriol Martí. Renoi, quin tros de redacció. Al·lucinant! Com diria en Puigcercós polonès;- Espectaculà, ouh yeah, espectaculà!!!-
Osasuna eta ikusi arte!
Podriem obrir una etiqueta que emmagatzemés contes surrealistes. Crec que amb les perversitats i l'humor negre que ens córrer el nostre subconscient, podriem recopil·lar un bon nombre de contes proscrits. No sé, és una simple idea.
Ikusi arte!
Totalment d'acord!!!
I fins i tot proposo d'obrir-ne un viatgants, on s'hi podran emmagatzemar tan les nostres experiències lluny de casa actuals, com les que segur que tots viurem en un temps
Publica un comentari a l'entrada