Però el que sí que és cert és que gràcies a l'exemple de Kosovo, ens hem adonat que la indepedència de països és totalment compatible amb la Unió Europea. De fet, en aquest cas, és la pròpia Unió Europea la que està mirant d'accelerar les negaciacions a base de fer pressió a Serbia perquè accepti la independència de Kosovo.
L'exemple amb Catalunya és llunya, principalemnt, perqué les fractures socials de la zona estan molt més a flor de pell que les que tenim a casa nostra. Però en qualsevol cas, cal fer ressó del que està passant a un páis que, malgrat la distància, és tan Mediterrani com nosaltres i, a la llarga, serà igual d'europeista.
Inspirat en l''anàlisis que fa Josep Sort a http://www.llibertat.cat/content/view/1841/1/
Pàgina recomanada, amb gran acert, per l'Assier
8 comentaris:
L'anacronisme està en el tabú que representa parlar d'independència. Quan al cap i a la fi, la independència no és altre cosa que el dret a obrir les nostres fronteres per a integrar-nos a Europa i al món. No volem ser un país espanyol, sinó un país europeu i obert al món. Tant fàcil d'entendre però què difícil resulta acceptar-ho.
Gran article Kike. Algún dia, la Revolució serà real, amb tots els pobles convisquent i compartint amb plena llibertat.
Osasuna!!!
chavales, sento comunicar-vos que la independència de Catalunya no és factible i, obviament, no té res a veure amb Kosovo.
En primer lloc Sèrbia no forma part de la Unió Europea, per tant, que Kosovo sigui independent s'els hi en fot bastant.
I després, atureu-vos un moment a pensar que passaria si, hipotèticament, Catalunya aconseguís la independència. No passarien ni tres segons i el País Basc, Galicia, Baveria, Lombardia, etc. (és a dir, les regions riques d'Europa) s'apuntarien al carro de la independència, cosa que convertiria Europa en una agrupació de 300 estats (imagineu-vos el que seria posar-se d'acord) i, a sobre, les regions més pobres quedarien abandonades a la seva sort.
Tingueu present que la independència no és una qüestió ideològica, sinó monetària.
Que no té res a veure amb Kosovo, com tu dius, és evident. Només cal posar Kosovo al google per veure com comencen a sortir fotografies de militarsd'aquests de socarrel.
No sé si sortirien tantes nacions-regions de sota les pedres, i encara menys si totes tindriem majories internes suficients com per aconseguir una independència democràtica. Però en cas de que ho fessin, el que quedaria demostrat és que, com a minim, el tema de la Nació-Estat encara no ha quedat resolta.
aprofito el teu comentari per fer una pregunta:
- Quin percentatge de la població hauria d'estar d'acord amb la independència perquè el referèndum tingués validesa?
les normes les posa qui convoca el referèndum. en general, els referèndums per la "independència" són dels de 2 a 1, o sigui que el 66'67% com a mínim hauria de votar sí.
Arribo tard, pèrò vull mostrar desacord en dos aspectes:
1 - Mai és incompatible la lluita social i la lluita nacional. Hi ha numerosos exemples, i si cal aprofundirem en el tema. Però es pot participar en diverses lluites de distintes maneres, això quan aquestes pugnes no s'uneixen. Per exemple: crec que hi ha una relació més que evident entre els problemes de l'AVE i el caos de Rodalies, amb l'autogestió de la política i l'economia de la nostra nació.
2 - Crec que la Unió Europea s'ha d'adaptar als pobles, no a la inversa. Si la diversitat i pluralitat nacionals donen resultat a centenars de països, doncs que així es conformi Europa, i que es relacionin com puguin. Les relacions internacionals són sempre complicades, i està demostrat que més països no significa més discòrdia, ja que per exemple durant la Guerra Freda hi havia dos únics blocs (dues veus discordants) i la tensió era insostenible.
Respecte a la voluntat d'independitzar-se de les regions riques d'Europa, crec que a curt plaç no es donaran tants casos. A Alemanya estan contents amb la seva república de landers que els permet la autogestionar-se com volen; a França són tant nacionalistes i centralistes tots, només cal veure la supremàcia del faldiller Sarkozy, que no acceptarien la gran majoria d'ells deixar de ser francesos; a Gran Bretanya hi ha moviments separatistes des dels principis dels temps; a Itàlia es van unificar fa relativament poc, i ja sabien el que hi havia quan ho van fer, i encara que volguessin Itàlia es cosa de dos móns, Nord i Sud, i potser un tercer, la bella Sicília; etc. No crec que la independència de Cartalunya fos gaire trascendendent. I si sorgissin moviments indepes, encara els quedaria un llarg camí per recórrer per arribar a bon port, uns 300 anys, temps suficient per adaptar-se al que una comunitat ha decidit lliurement. El cas de Catalunya és flagrant, és un insult constant a la nostra identitat, i un saqueig quotidià. Totalment insostenible.
Crec que la independència de Catalunya és positiva i possible. Necessitem poder estar identificat i autogestionar-nos, instal·lar la nostra veu en el Parlament europeu, i lluitar per fer de la nostra terra el lloc on ser feliços a la nostra manera, i sempre oberts al món exterior.
Salut!
Aquest últim Xavi és el López
Abans de res, felicitacions per l'excel·lent disertació que has fet Xavi, es nota q portes l'escriptura a la sang (i la hisòria).
En segon lloc, crec q una Unió Europea de 40, 50 o 100 estats seria ingovernable, i més tenint en compte que amb els 27 estats actuals ja és un cachondeo bastant lamentable.
A més, formant part d'Espanya o d'una mega Unió Europea, Catalunya es veuria obligada a aportar sumes de diners bastant importants per dur a terme la redistribució de riquesa pròpia d'un ens interestatal solidari. Per tant, l'única diferència és que serien diners "catalans" el que s'aportaria al Fons Comú i que, amb la resta, podriem dicidir que fer-ne (cosa que no crec que disti gaire del que passa actualment).
Relacionat amb això últim, crec que totes les reivindiacions que has fet (a saber: "Poder estar identificats i autogestionar-nos, instal·lar la nostra veu en el Parlament europeu, i lluitar per fer de la nostra terra el lloc on ser feliços a la nostra manera, i sempre oberts al món exterior") són perfectament assolibles en un estat federal, sense necessitat d'escindir-nos i tota la pesca.
Això sense oblidar que tant si ens agrada com si no, Espanya i la seva cultura també formen part del nostre passat i del nostre present (nombrosos escriptors catalans escriuen voluntàriament en castellà per exemple).
Ja per acabar, faig una altra pregunta: Què faríem amb l'aproximadament 40-45% de la població catalana que no vol la independència o que simplement se li en fot? La fem fora?
L'any 2001 el CIS va fer una enquesta preguntant explícitament als catalans si desitjaven la independència. Els resultats són els següents: un 35,9% estava a favor, un 48,1% en contra, el 13,2% estaven indecisos, i un 2,8% no van contestar la pregunta.
Posem per cas que per culpa del cachondeo (inadmisible per cert) d'aquest darrer any amb les infraestructures fa que els indecisos votin a favor de la independència, i que dels que hi estaven en desacord han canviat de bàndol un 10%. El resultats serien els següents:
- 59,1% a favor
- 2,8% ns / nc
- 38,1% en contra
Això vol dir que aproximadament 2.660.000 persones estarien en desacord amb la independència. Què en fem? És obvi que tenint tota la seva vida aquí no marxarien de la nit al dia, xo es trobarien en una situació que no volen.
Per acabar, i ja per deixar de rallar-vos, independitzar-se no és una qüestió fàcil i que s'ha de fer de forma impecable per evitar conflictes posteriors. I, sincerament, crec q els retrasats mentals que tenim per polítics ho farien tot lo malament que sabrien. Per això crec que la primera mesura que hauríem de pendre seria fer fora a tota aquesta colla de "cantamanyanas", perquè si no el fracàs està assegurat.
Publica un comentari a l'entrada